Salvador Cardús i Ros
No és una crítica. Només és una pregunta per si ajuda a la reflexió i a prendre consciència del món que ve, si no és ja el món que tenim.
I és que aprofitant l’avançament del programa del Vegan Fest 2024, pregunto: cal recórrer a l’anglès per dir tot allò que també es pot dir en català, la llengua del país?
Sabem, i és un orgull, que la festa vegana de Terrassa, organitzada per terrassencs al parc de Vallparadís, és una cita d’èxit. L’any passat, tot i la pluja, es calcula que hi van passar unes 50.000 persones. Poca broma! I el seu combat contra la crueltat animal és admirable. El programa d’enguany, a més, convoca algunes de les figures internacionals més importants d’aquest món vegà. Enhorabona, sense reserves.
Ara bé, per començar no és una Festa Vegana, sinó un Vegan Fest. En guany, no s’hi incorpora un tast de vi vegà, sinó una “Vegan Wine Experience”. A la festa no es faran demostracions de cuina vegana, sinó “showcookings”. No hi haurà activitats de dansa extàtica i ballet de posada en forma, sinó “ecstatic dance” i “ballet fit”. Així mateix, no hi haurà demostracions de gastronomia vegetal, sinó “plant-based”. I no es disposarà d’una zona de furgonetes amb menjar, sinó de “food truck”. I tampoc no es donaran premis vegans terrassencs, sinó uns Barcelona Vegan Awards a la Nova Jazz Cava. Tot, amb la participació no pas de famosos, sinó d’“influencers”.
Aquesta radical dependència de l’anglès per dir tot allò que es pot dir en qualsevol altra llengua és un signe dels nostres temps. No és un cas particular de la festa vegana. I, encara, tot i que la participació és fonamentalment local i del país, en aquest cas es podria adduir que hi ha una clara voluntat d’internacionalització, com demostra la presència d’alguns convidats. Però, per posar un altre cas que s’està generalitzant en el món de l’espectacle, per què quan s’esgoten les entrades s’ha de dir, en una clara demostració de provincianisme, que s’ha fet “sold out”?
Aquest recurs massiu a l’anglès és resultat del que ara en diem processos de globalització, una manera elegant d’amagar els mecanismes de dependència, submissió i substitució cultural que comporten. La globalització no és un procés de confluència de voluntats lliures cosmopolites, sinó el resultat d’una imposició de corrents culturals nord-americans i, en general, anglosaxons. Aquesta imposició va des dels estils musicals –aquí, afegint-hi els llatinoamericans–, passant pels de consum, la producció audiovisual i fins als corrents acadèmics i intel·lectuals. Corrents que ens fan veure i viure el món segons els seus esquemes mentals, la seva història o els seus desafiaments socials, diferents dels nostres. I és a través de la submissió lingüística que, amb aparença d’obertura, es produeix un tancament en un món exterior i foraster, mentre s’abandona el propi.
La dependència cultural –que, de fet, és econòmica, de mercat– és un fet antic. La novetat, però, és que ara ja no genera cap mena de resistència cultural o política. És assumida acríticament, i fins i tot és aplaudida com a expressió de modernitat desacomplexada.
No és que acomodem el món global al nostre, sinó que ens acomodem al món dominant. I, dit de passada, el que no sigui en anglès temo que serà en l’altre gran corrent assimilador: en espanyol. L’eslògan del Vegan Fest 2024 és “Sobreviurem”, en relació amb el compromís amb els animals i els seus drets, el medi ambient i la sostenibilitat. Molt d’acord. Però sembla que es farà a costa de la sostenibilitat, els drets i la supervivència de la llengua pròpia. Cal?
