Ramon Bosch
En la seva investidura com a candidat republicà, Donald Trump va dir que si havia arribat fins allí és perquè Déu ho havia volgut, ja que havia intercedit per ell i li havia salvat la vida en l’atemptat que havia patit uns dies abans.
Es podrà dir el que es vulgui sobre l’esmentada intercessió divina –es dedica Déu a salvar els carallots mentiders misògins i fatxendes?–, però Trump no podia trobar millor eslògan, ja que una molt bona part dels seus votants venen de l’integrisme cristià i per a aquests la pretesa intercessió divina és el darrer senyal que necessitaven per concloure que han d’elegir com a president aquell que ha estat assenyalat pel mateix Déu.
Des d’Europa això ens pot semblar una exageració infantil, una hipèrbole per fer el caldo gros, però quan vius en un país en què en alguns estats s’ha fet tornar a posar els deu manaments a les aules de les escoles i les teories de Darwin encara es consideren una heretgia, la cosa segurament comporta molt més perill perquè és ben coneguda la voluntat de martiri, propi i aliè, que tenen els cristians quan els afers terrenals no acaben d’anar com a ells els sembla que haurien d’anar. Si la mateixa setmana Déu salva de la mort un candidat i a l’altre li fa agafar la covid, sembla que la tria divina està feta. En aquest context esgarrifa pensar de què serien capaços els seguidors de Trump si perdés les eleccions el novembre, és a dir, si els votants gosessin contradir el mandat de Déu. Si fa quatre anys, quan van perdre, van envair el Capitoli, ara serien capaços de fer amb Washington el que Neró va fer amb Roma. De fet, Trump cada cop s’assembla més a Neró, atemptat contra la seva vida inclòs. Afortunadament, Trump encara no toca la lira en públic.
Encara que per a nosaltres el referent més proper d’això de la “gràcia de Déu” són les monedes franquistes amb aquell “caudillo de España por la gracia de Dios”, l’origen del concepte es remunta a l’edat mitjana i a allò que es va venir a dir “el Cos Místic de Crist”, que simbolitzava la unió del poder temporal i de l’espiritual. D’aquest cos místic formaven part els reis, que eren considerats ungits per Déu per assegurar que als seus reialmes s’estigués en harmonia amb els principis cristians. Si els reis eren escollits per Déu per governar, la seva autoritat no podia ser qüestionada sense desafiar l’ordre diví. D’aquí deriva l’absolutisme reial.
I, de fet, la investidura com a candidat republicà de Trump ha tingut més de coronació d’un rei absolut que no pas de cerimònia republicana, malgrat el nom d’un partit polític que cada cop s’assembla més a un club de fans. Mentrestant, a l’altre cantó el debat gira al voltant de com ser capaços de convèncer el seu candidat perquè renunciï i en puguin triar un altre de pressa i corrents.
En circumstàncies, diguem-ne, normals, la cosa podria semblar fins i tot divertida: la confrontació entre dos vells xarucs: un que confon Putin amb Zelenski i l’altre que encara es creu el gall del galliner i tragina, consegüentment, una cresta vermella. Podria ser divertit si no fos perquè el qui confon Putin amb Zelenski és l’actual president dels Estats Units i l’altre està a punt de convertir-se’n amb l’ajut de Nostre Senyor. Si jo cregués en Déu, li demanaria que no ens donés més empentes, que ja rodolem sols!
