Salvador Cardús i Ros
Un laberint. Un embolic. Un garbuix. Un embull. Un galimaties… No acabo de trobar la paraula adequada per descriure l’envitricollada situació en la qual es troba el nus que suposadament ha de connectar la B-40, la C-58 i la C-16. Hi pots entrar, però no saps ni on ni quan en sortiràs.
Pots voler anar a Vacarisses i trobar-te a Olesa. Pots voler anar d’Olesa a Manresa i trobar-te a la rotonda de la carretera que va a Ullastrell, a la C-243c, o que et facin anar a la rotonda de la B-122 a Rellinars per tal que tornis en direcció contrària. Pots tornar de Manresa i, en lloc de Barcelona, anar a parar als Mossos d’Esquadra de la carretera de Matadepera. La senyalització combina la que se suposa que és la definitiva –d’unes obres inacabades–, amb la provisional que desmenteix la definitiva i, sobretot, amb la manca de senyalització en els punts en què cal prendre una decisió ràpida que, com en una rifa, serà l’encertada o la que et portarà a la quinta forca.
És impossible calcular les conseqüències d’aquest despropòsit en temps perdut, quilòmetres i combustible inútils o amb contaminació afegida. I és incomprensible aquesta manca de respecte cap al ciutadà en unes vies que no són precisament vacacionals. Com és impossible d’entendre aquest començar la casa per la teulada, és a dir, inaugurar una carretera amb vint anys de retard, sense haver tingut temps d’acabar-ne els enllaços. Per no parlar del fet d’haver-ne de refer els que ja s’havien construït a la banda d’Abrera, després de tenir-los anys i panys morts de fàstic.
La pregunta lògica davant del desgavell és la de si hi ha algú al lloc de comandament. De qui depèn la planificació i priorització de les obres? O és que s’avança improvisant? I de qui depèn posar la senyalització adequada? Cada administració va a la seva? Cadascú posa –o no– el senyal que li convé? Sabem quan s’acabarà de veritat? Ho sap algú o no ho sap ningú?
Naturalment, tot això té un context general encara més dramàtic. Que Foment –gent d’ordre– digui que Catalunya pateix un dèficit d’inversions, és a dir, d’obres no realitzades, però projectades o compromeses en els darrers quinze anys, de 42.500 milions d’euros, és un escàndol. No acabo d’entendre que el seu president digui que sent vergonya de denunciar-ho, quan el que hauria de sentir és indignació i deixar la vergonya per a les administracions incomplidores. Però sí, aquí les infraestructures, si es fan, és tard i malament.
Ara bé, també he de dir que no sé si ens pot tranquil·litzar el supòsit que, un dia o altre, es compleixin els compromisos. Què passaria si de cop s’iniciaven les obres fins a Sabadell a la B-40, els enllaços encara pendents a l’AP-7, les connexions ferroviàries promeses o la transformació de les entrades a la ciutat? Només aquesta setmana hem sabut que hi ha retards en els compromisos en la construcció de centres escolars. Que hi ha endarreriments en la construcció dels carrils bici. Que hi ha promeses de dates –el 2026- per a una rotonda de davant de l’Atlètic… projectada fa 18 anys, el 2008!
Sí: estem atrapats literalment en la displicència amb què es duen a terme les obres públiques, però també ho estem en el sentit metafòric: estem atrapats en el mal govern de les coses.
