Joan Boldú
Abans de la crisi del 2008, la consigna dels qui ostentaven el poder era: “És l’economia, estúpid!”, la frase cèlebre de James Carville, l’assessor del demòcrata Bill Clinton, que el duria a guanyar la presidència dels EUA.
Aquesta frase és recurrent quan un govern té com a fixació la política restrictiva del sector públic: sanitat, educació i serveis socials. Aquesta lacerant crisi, causada per l’extrema cobdícia, les conseqüències de la qual encara són perceptibles avui -precarietat, salaris baixos, atur elevat-, afecta la manera com els ciutadans percebem els seus governs i nodreix el populisme i la polarització política i social. No és l’economia, ciutadans! Allò que ens estem jugant avui dia és el model de valors i llibertats que ha de garantir l’estat de benestar.
És l’hora de la política, ciutadans! És cert que molts ciutadans tenen una percepció negativa de la política i la redueixen a les accions dels polítics tot i asseverant que és una pràctica totalment aliena als ciutadans i, per tant, que no els interessa gens ni mica. En relació amb aquest escapolir-se de l’acció política, Arnold Toynbee sentencià que “el càstig més gran per als qui no s’interessen per la política és que seran governats per persones que sí que s’hi interessen”. En efecte, la política també és tot allò que beneficia o perjudica els individus i el seu món, i, en aquest sentit, és necessària per a tothom, ja que en viure plegats tenim la condició perquè les nostres accions o omissions puguin millorar o no la societat.
Cal reivindicar la política com la tasca que tots els ciutadans exercim, no només les institucions. N. Bobbio expressà que el terme “política” (“politikós”) apunta a tot allò que fa referència a la “polis”, és a dir, al ciutadà, al fet civil, públic i social. Ja fa més de dos mil anys que Aristòtil comentà (“Política”) que l’ésser humà és un ser racional i social, un animal polític. Certament, els éssers humans som actors polítics, ho vulguem o no, ho sapiguem o no; fem política diàriament, no només quan ens vinculem a les institucions o ens afiliem a partits polítics, sinó que, com a ciutadans, tots fem política amb les nostres accions o les nostres omissions -no fer res, abstenir-se, escapolir-se, no votar és també fer política. Sí, fem política quotidianament als barris, a la feina, als centres educatius, parlant amb els veïns per la millora dels carrers, parcs o jardins, anant a manifestacions, agafant el transport públic o el privat, comptant al mercat, etc. La no salutació de Carvajal al president del govern és un acte polític, les declaracions de futbolistes de la selecció francesa de no votar l’extrema dreta són actes polítics, penjar pantalles gegants a les places per part de batlles per veure la selecció espanyola de futbol és un acte polític, cantar durant la celebració del campionat d’Europa “Gibraltar és español” és un acte polític.
Realment, la política ho impregna tot: el futbol, les olimpíades, l’art, els mitjans de comunicació, les xarxes socials, els salaris, els noms dels carrers, les catàstrofes naturals…
Valorem prou la vida en comú? La política fa referència a la convivència, la vida dels éssers humans, com l’espai que compartim. Els humans, que ens caracteritzem per la pluralitat i diversitat, hem d’acordar i gestionar els interessos i les necessitats no d’uns quants, sinó de tots. Acordar i gestionar és política. Deia Aristòtil que formar part de la societat i tenir una vida política és la mateixa activitat. La política ens concerneix a tots i avui, més que mai, amb la globalització és necessari que els ciutadans no ens desatenguem de la societat de la qual formem part. Els ciutadans, ens ho ensenya la història, tenim la capacitat d’influir en les polítiques públiques implicant-nos-hi i mobilitzant-nos a favor de causes que entenem importants. És així com podem contribuir a construir un futur millor per a nosaltres, els nostres fills i els nostres nets.
