Victor Manuel Punzano
Recórrer els sinuosos passadissos d’un hospital, les habitacions i els boxs albergant la més petita esperança d’un miracle resulta dramàtic, però esdevé en quotidià entre els familiars de pacients greument malalts.
Les mirades que s’entrellacen amb indicis d’indiferència amb el personal sanitari produeixen un neguit i és un fet descoratjador. Fa poc vaig perdre un familiar molt estimat en un gran hospital barceloní, no havia estat mai en una mola sanitària similar, lloc on tots els processos s’executen mil·limètricament.
El lloc em resultava com a mínim inhòspit, a la porta d’una de les entrades d’emergència hi havia una vintena d’ambulàncies grogues, aquelles que admiren els nens, les mateixes que el judici de l’edat ens fa témer. Els passadissos d’accés a la unitat d’emergències constituïen una plaga d’octogenaris a lliteres amuntegades, molts d’ells acusats de malalties al curs final i un denominador comú: la febre de la soledat. No veia gaires acompanyants. Una escena tètrica, impròpia d’una societat que diu tenir valors. El destí és cruel moltes vegades, però generalment ho és més amb el feble, no em puc imaginar el sentiment d’impotència d’aquells que amb les seves facultats mentals sense minvar mirin la mort entre estranys en única companyia del desemparament. Les fredes sales d’emergència, preludi per a molts de la gèlida morgue, sonen en icònica paradoxa amb altres unitats hospitalàries, com ara la maternitat. Em pregunto per què quan porten al món una criatura estem acompanyats d’amics i de familiars, però al final del camí, inevitable per a tothom, en massa casos regna la desolació de la soledat.
Per pal·liar en la mesura del possible aquesta situació, algunes ONG a través del voluntariat creen una xarxa de suport a ancians abandonats. Els responsables del sistema social i sanitari no poden caure en la tramposa idea d’emparar-se en aquest tipus de lloables actuacions per eludir la seva responsabilitat, i tampoc reduir la seva actuació a allò que els competeix mèdic assistencialment. La creació d’un hipotètic grup professional, diguem-ne cuidadors a càrrec de l’hospital i la missió del qual fos acompanyar en les seves necessitats a aquest tipus de pacients, constituiria un èxit vital. Però no siguem incrèduls, any rere any i progressivament sobretot en etapa estival, els recursos econòmics assistencials es redueixen dràsticament. A Catalunya es tanquen llits a pràcticament tots els centres assistencials i es redueix l’activitat quirúrgica amb contundència, és com si un míssil fes miques tot l’Hospital de Bellvitge, perquè precisament aquesta és la quantitat de llits que es perden. No hem de ser enganyats, a l’estiu no hi ha menys processos, tot al contrari. Entrant a urgències ho comprovarem, el quid de la qüestió, entre d’altres, és l’intent de defugir la substitució del personal que fa vacances. Tot a costa del pacient, sobretot del feble. Ara bé, recursos econòmics per veure i celebrar l’Eurocopa que no ens faltin.
