Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
Estem acostumats al fet que tot tingui un preu, una contrapartida, una gratificació. Taxem tota mena de coses i valorem les persones segons el benefici que en puguem treure.
Per això ens costa tant de viure en la gratuïtat: si ens fan un regal, potser pensem què voldrà a canvi l’altra persona o com li podrem tornar el favor que ens han fet. Però Déu ens diu a través del profeta Isaïes: “Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners! Compreu i mengeu, veniu i compreu llet i vi, sense diners, sense pagar res!” (Is 55, 1).
La vida cristiana està fonamentada en la gratuïtat. Déu ens ha creat lliurement i gratuïtament i es revela perquè el coneguem, ens comunica els seus dons, ens salva morint a la Creu i ressuscitant. “Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet?” (Sl 116,2) és l’experiència del salmista, que davant tots els favors que Déu li ha fet, es pregunta: això com ho puc pagar? És impossible. De fet, cal entrar dins la dinàmica de la caritat, de l’amor de Déu: el pare es dona totalment al fill i el fill es dona al pare retornant-li-ho tot. En aquesta donació mútua per amor, no hi entra cap mena de comptes, ni contrapartides. L’únic que vol la persona estimada és l’altre. En la nostra relació amb Déu també hem d’aprendre a viure en la gratuïtat, de saber-nos profundament estimats pel Senyor, que tot ho ha fet gratuïtament, que no ens hem de guanyar res de la vida cristiana i que l’únic que ell vol és que l’estimem, que el seguim i que estimem els germans.
Dins del Decàleg de l’Antic Testament, els Deu Manaments, n’hi ha un que ens ajuda a viure en la gratuïtat: el d’observar el repòs setmanal —dissabte per als jueus, diumenge per a nosaltres—. En què ens ajuda? En el fet que tota la setmana treballem i el diumenge no només descansem, sinó que aprenem que no tot és treball, rendiment, productivitat, presses. S’explica l’anècdota que un pagès treballava tota la setmana i que diumenge, tot i no treballar, anava al camp una altra vegada. En preguntar-li què hi anava a fer, ell explicava que durant la setmana, treballant, no tenia temps de gaudir del camp, no tenia temps d’aturar-se i contemplar tot allò. Portem tanta pressa que no arribem a tenir una mirada contemplativa, gratuïta sobre la creació i sobre les persones.
Viure en la gratuïtat també vol dir no instrumentalitzar les persones, estant amb elles fins que en puc treure un benefici, sinó tractar-les com una finalitat en elles mateixes. Tot això ho aprenem a viure a casa, com a fills, ja que l’amor dels nostres pares no és interessat, no ens instrumentalitza, sinó que és gratuït, a imatge de l’amor de Déu.
Ara que s’acosta el temps de vacances o alguns fins i tot ja l’haureu començat, és temps propici per abaixar el ritme, per plantejar-nos com vivim tota aquesta dimensió, de contemplar la immensitat de Déu reflectida en la seva creació, de dedicar-li temps a ell en la pregària, d’aturar-se i preguntar-se: em deixo estimar gratuïtament per Déu? Estimo els altres interessadament o tinc la mirada de Déu sobre ells? Contemplo Déu, la creació, la vida i les persones?
