Joan Tamayo Sala, Observatori dels drets socials de Terrassa
Un dels actes més macos i amb més arrels de la nostra Festa Major és sens dubte el Ball de Plaça, una dansa popular genuïnament terrassenca i que ja la trobem ballada a finals del segle XIX.
És el moment elegit per les nostres autoritats municipals per fer-se veure davant del poble (encara que antigament eren les parelles que anaven fins a l’Ajuntament a saludar el consistori). Aquest any, m’ha entristit força, en veure, que, enmig d’aquest esdeveniment, els grups de cultura popular (un dels grans capitals que atresora la nostra ciutat) es veien obligats, una vegada més, a aixecar la veu en contra d’un dels efectes més dolorosos i preocupants que estem vivim, com a societat, durant els últims temps. Em refereixo al creixement d’opcions polítiques “populistes” i radicalment autoritàries, que alimentades per l’anomenat “franquisme sociològic”, aquesta bèstia que, malauradament, encara sobreviu i, d’altra banda, per l’onada mundial de grups i moviments de caràcter “neofeixista” que anomenem “ultradreta” que està vomitant l’enèsima crisi del sistema capitalista “rendista” a la seva etapa més depredadora i inhumana de la seva llarga història.
L’extrema dreta, per això, no és uniforme. Recordem que la crisi dels partits tradicionals que els anys noranta fa servir Berlusconi per arribar al poder, després l’hem vista a Europa en forma de “berlusconització” de la política. Ser un racista, un homòfob o un masclista és una cosa que abans ja era als fòrums d’internet.
Hem d’anar alerta, ja que no podem banalitzar el feixisme. Això no vol dir que no siguin fenòmens perillosos, són racistes, fan un discurs d’odi, de discriminació radical (Trump, Milei, Ayuso, Ciutadans, Vox, etc.). L’extrema dreta actual té passions mobilitzadores comunes amb el feixisme d’entreguerres, però també hi té diferències molt evidents.
El feixisme neix com un model de gestió capitalista d’un sistema capitalista al límit. L’estat és incapaç de doblegar el moviment obrer prerevolucionari o revolucionari si ho fa només amb els aparells repressius. Necessita crear moviments de masses que s’enfrontin al moviment obrer, que també era de masses. I crea un moviment fonamentalment dirigit per la petita burgesia clàssica, que és el feixisme clàssic. Això ara no hi és. No entra als nostres barris perquè tinguin una associació de veïns, un sindicat, un menjador popular… entren a casa nostra pel mòbil, per les xarxes socials… No són fenòmens de polarització social al carrer, com ho va ser el feixisme.
El mòbil individualitza. El mòbil no socialitza. Això és fonamental. Amb molts dels missatges que difon l’extrema dreta digitalment, ni tan sols tens l’opció d’interactuar-hi. Són unidireccionals.
Per tant, i amb el permís, admiració i el màxim respecte pels companys i companyes d’Unitat contra el Feixisme i Contra el Racisme que a Terrassa i arreu estan fent una feina dura i necessària de cridar l’atenció davant l’avanç preocupant d’aquesta “ultradreta”, dir que potser caldria anar una mica més enllà de les accions públiques de denúncia i repudi popular que s’estan fent al carrer si volem que de veritat, a mitjà i llarg termini, desaparegui aquest “neofeixisme” dels nostres barris. I m’explico:
Som davant d’una autèntica crisi de règim del sistema capitalista. En aquesta crisi, en què s’obren moltes esquerdes, apareixen monstres com el del neofeixisme. Són monstres que es construeixen al voltant de les passions fosques, les pors i els pànics. El neoliberalisme ha destruït qualsevol espai de comunitat.
L’extrema dreta es construeix damunt d’aquest terror perquè planteja un relat de seguretat: tornar al passat. Si el futur és terrible, tornem al passat. I què és el passat? Un passat sense immigrants, en què Europa sigui cristiana i blanca, per exemple…
Per tant: cal anar als barris de forma valenta (no de forma interessada i per interessos “partidistes” com fan els nostres ajuntaments) i veure que, des de ja fa uns anys, no només des de l’inici de la crisi econòmica, sinó abans, una de les grans problemàtiques en matèria de drets humans a casa nostra girava al voltant del progressiu desmantellament del nostre Estat de benestar, mitjançant unes retallades brutals, que estan deixant en un no res la gran majoria dels drets econòmics, socials i culturals (sanitat, educació, cultura, habitatge, etc.).
A casa nostra, i a tot l’Estat espanyol, s’ha produït una forta regressió en drets humans que ha comportat un deteriorament de la democràcia, una erosió de l’estat de dret.
Malgrat això, no estem en absolut al “final dels temps dels drets humans” o a “l’ocàs dels drets humans”. Possiblement, sí que estem davant d’una crisi en matèria de drets humans, però hem de considerar que qualsevol crisi també és un ventall d’oportunitats, per tal d’impulsar amb més força que mai un nou període de dinamisme vibrant dels moviments, les normes i les institucions de drets humans.
Per tant, hem de fugir de l’individualisme aquell que us deia del mòbil i passar un altre cop a socialitzar-nos, de veritat, a fer comunitat, a recuperar els espais comuns que ens han robat.
Hem de construir alternatives i propostes des de la base, des de la ciutadania (sense por). Des del foment de la imaginació ètica, hem de repensar els drets humans i fer front als nous desafiaments.
Un primer desafiament és la crisi de la democràcia i l’evident erosió que aquesta crisi comporta en matèria de drets humans. Però quina democràcia està en crisi? Està en crisi aquella democràcia que pretén limitar drets amb l’excusa de salvaguardar-los, aquella que vol fer de l’estat d’excepció una nova forma d’estat permanent, aquella que promou un règim social basat en relacions de poder extremament desiguals.
Diguem les coses clares: la democràcia que està en crisi és la democràcia representativa.
Arribats a aquest punt, el repte és definir i conceptualitzar una democràcia radical.
No és qüestió només de viure en democràcia, ens cal viure la democràcia i aquesta és la dimensió que es pot aportar des de l’autoritat dels drets humans (i això els nostres polítics no ho volen assumir).
Hem de criticar i proposar a la vegada. Avui, en el segle XXI, hauríem d’anar cap a societats cada cop més interculturals en què la convivència s’imposés a la simple tolerància, en què les persones tinguin dret a ser iguals quan les diferències els fan inferiors, però també tinguin dret a ser diferents quan la igualtat posi en perill la seva identitat. Hem d’apostar per una igualtat que reconegui les diferències i per una diferència que no produeixi desigualtats.
Si un dels arguments dels neofeixismes i de l’extrema dreta és menys drets humans per a determinades persones i determinats col·lectius, l’estratègia des de la democràcia radical ha de consistir en més drets humans per a totes i tots.
La proposta des de l’autoritat dels drets humans és debatre, amb arguments humanitzants i incloents, amb les persones que defensen aquestes ideologies. El debat és una activitat que ens forma i que és forma a través nostre. El debat és una pràctica de no-violència. El debat, en qualsevol dels seus nivells, no és desitjat per les ideologies neofeixistes.
Aquestes no el cultiven, en són incapaces. Per nosaltres, el debat ha de ser resistència.
L’odi és tancat i trist. És la base del neofeixisme. L’absència de debat no reflecteix la por a exposar idees, sinó la falta d’aquestes. El desafiament és debatre amb qui té por de dialogar. Amb qui pensa que ja ho ha entès tot. Es tracta de poder debatre amb qui no està disposat a entendre, amb qui té teories i una visió del món massa tancada. Es tracta de buscar debatre en l’escenari d’aquesta impotència. És necessari contraposar públicament els arguments dels drets humans amb qui només busca la negació de l’altre, l’odi a l’altre, els discursos i pràctiques d’humiliació, la violència simbòlica i física i, en darrera instància, l’extermini social de l’altre. A odiar s’aprèn odiant, a estimar s’aprèn estimant.
Ara més que mai cal reivindicar l’autoritat dels drets humans davant d’aquelles persones que només volen arribar al poder per imposar les seves idees de menyspreu social, aquelles persones que volen imposar la raó d’estat per sobre de les garanties dels drets humans.
És per aquest motiu que no hem de refusar debatre amb les persones neofeixistes, i per això les hem de convidar a participar en les àgores o processos d’interacció democràtica que hem de ser capaços de crear dins dels barris i potenciar-los (democràcia real i deliberativa).
És un error no debatre. Encara més, hem de ser nosaltres qui marquem les agendes en temes de democràcia i drets humans, de forma proactiva i no només reaccionar quan elles facin servir la seva propaganda.
Si us plau, deixem d’acceptar les coses que no podem canviar i passem a canviar les coses que no podem acceptar.
Fem fora el neofeixisme dels nostres barris.
