Joan Roma i Cunill
Cadascú té les seves normes d’educació i de conducta individual i social, però en matèria d’idiomes, si una cosa tinc clara és que són elements bàsics i elementals de coneixement i interacció social.
En cap cas vull convertir-me en una mena de censor o impositor d’una determinada doctrina per exigir als altres el que no vull per a mi. Al llarg de la meva vida he aconseguit consolidar, amb més o menys mesura, expressar-me en mitja dotzena d’idiomes, i tinc clar que si començo en un i he de canviar cap a un altre no tinc el més petit problema. Aquí, a França, a Alemanya o a Austràlia.
Ho sento, però estic en desacord a forçar determinades actituds imaginant que la persona que tinc al davant em pot entendre perfectament i que per mandra o per fer la guitza “m’obliga a fer servir el seu idioma”. Fa molts anys que volto pel món i he procurat no tenir mai problemes per utilitzar qualsevol dels idiomes amb els quals em puc expressar. I si li puc posar el màxim de fàcil al meu interlocutor, millor que millor. Tots ens sentim més còmodes i millor sintonitzats.
Estic en contra de mesures coercitives i en total desacord amb algunes campanyes que s’afegeixen a altres accions i actuacions durant els anys del procés que han produït danys immensos al català. Eren molts els qui el veien amb simpatia i ganes d’aprendre’l i fer-lo servir, però quan s’amenaça tot un poble, tot un país, a imposar-lo si s’arriba a la independència, la simpatia es transforma en antipatia i obstacle per avançar. No es volen acceptar els greus errors comesos en matèria democràtica, però també lingüística, i ara se’n pateixen les conseqüències. Res és innocent ni es produeix en va, darrere la decadència de l’ús del català hi ha profundes causes.
Si aquests grans defensors amb ànims d’imposició volen exercir d’inquisidors de la llengua, ho tindran molt complicat, per no dir impossible. He fet classes de català durant molts anys i són molts centenars els qui l’han après, però puc assegurar que la simpatia que abans tenia s’ha perdut en bona part. I aquests censors ara busquen les causes sense voler mirar ni saber d’on provenen. Sempre es recull el que s’ha sembrat, i durant anys, molts anys, hem tingut un moviment clarament hostil vers qui no parlava el català, amb amenaces d’imposar-lo com a llengua única en cas d’assolir la independència.
Molts dels qui el veien amb simpatia han variat la seva percepció i ningú vol que se li imposi la llengua amb la qual es vol expressar. Seguir per aquest camí és la millor via per empitjorar la situació. Ho sento, però penso continuar canviant d’idioma quan així ho cregui convenient, a instàncies meves o del meu interlocutor quan m’ho demani. I si cal reprendre la feina de professor de català, ho faré, per amor a l’idioma i a la cultura que representa. Però sense imposicions ni accions que puguin suposar mesures coercitives, prepotents o desconeixedores de la realitat del nostre país. Alguns encara viuen al segle passat.
