Ramon Bosch
He de reconèixer que la sèrie de Carles Porta m’ha enganxat i l’he seguit fidelment fins al seu decebedor final:
Tan bé que anàvem i l’últim capítol de la sèrie fou l’apoteosi del no-res. Porta en sap molt de fer televisió, és capaç de crear una narració tan potent que només necessita unes quantes imatges per aguantar-la durant set capítols, el vuitè, com s’ha dit, és perfectament negligible.
És clar que les imatges que hi surten, sobretot les que provenen de les gravacions fetes per al “30 Minuts”, tenen un valor arqueològic molt important perquè són plenes de personatges que retraten tota una època. Però les imatges per si soles no ens portarien enlloc: el Palanca és el Palanca perquè Carles Porta n’ha sabut fer un personatge molt més atractiu del que devia ser en la realitat aquest criador de cavalls, ja no diguem el Lázaro o alguns dels hippies.
Porta ens presenta Tor com un racó de món lluny de tot i de tothom, però perillosament a prop d’Andorra, un espai perdut en el temps on es donen les circumstàncies per construir, sense necessitat de ficció, el millor western català: la rivalitat entre dues famílies d’una ruralitat primitiva; els prats de Tor convertits en un estuari on van a raure personatges de molt divers plomatge, des de neorurals a paleodelinqüents, passant per prostitutes que han deixat l’ofici i toxicòmans amb voluntat de perdre el títol; les pubilles de Tor conformant el cor d’una tragèdia grega; els contrabandistes que miren de fer-hi el seu agost; i el cantó fosc d’Andorra, diguem-ho així, que va descendint per la muntanya com un torb que ho ha de glaçar tot. Tampoc no hi falta el “saloon” dels westerns, que podríem assimilar a l’ara famós hostal Montaña.
El que no hi ha a Tor, lamentablement per als pobres habitants del poble, és un xèrif que posi ordre i que faci complir la llei i, per tant, el poble queda en mans de dos cacics, amb interessos contraposats, que obliguen els altres habitants a buscar aixopluc sota l’ala de l’un o de l’altre per no prendre més mal del compte. Veient “Tor” s’entenen perfectament les bandositats medievals -els Centelles i Vilaraguts a València; els Agullanes i Sarrieres a l’Empordà- que s’originaven per alguna espurna que feia esclatar l’odi que es professaven dues grans famílies i la resta de famílies es veien obligades a arrenglerar-se en un cantó o un altre, incapaces de defensar-se elles soles o de quedar-ne al marge. Les bandositats medievals podien perllongar-se per generacions, com a Tor.
I al mig, per fer més consistent la narració, el testimoni de gent que va ser de Tor i de personal judicial i d’advocats que van intervenir en les dues grans causes: la propietat de la muntanya i l’assassinat de Sansa, íntimament lligades ambdues. Alguns d’aquests personatges són tan pintorescos o més que els mateixos protagonistes de la història i acaben confegint una mena de “cort dels miracles” d’un gran interès per a aquells que vam viure els anys vuitanta i noranta del segle passat perquè constitueixen arquetips perfectament reconeixibles.
La sèrie s’acaba, naturalment, sense saber qui va matar Sansa. Crec que no era aquest l’objectiu de Porta, sinó construir-nos un imaginari pirinenc de terra de frontera, un escenari on poden passar coses com les que van passar a Tor, un escenari i un paisatge humà que deixa la narració, i l’audiència, perfectament preparada per a la segona temporada de la sèrie, que indefectiblement caurà, perquè si alguna cosa ha demostrat que sap fer bé Carles Porta és estirar el xiclet.
