Salvador Cardús
Aquest mes de juny acaba amb una notícia trista. La llibreria Cinta, del carrer de la Palla, ahir va tancar definitivament les portes. I com ha passat abans amb altres establiments emblemàtics de la ciutat, s’esborra part de la memòria material i sentimental de la ciutat.
Molt abans ja havia estat la llibreria Grau, irrepetible i senyal d’uns temps que mai no tornaran. Més tard va ser la sastreria Rodríguez, al mateix carrer dels Gavatxons, que encara recordo que aquest diari va considerar que, després del tancament, el darrer establiment “històric” que quedava al carrer era el Frankfurt. Som tan destralers que, efectivament, que existeixi un establiment dels anys seixanta ja és una proesa “històrica”! I tot just fa exactament un any, cal Farràs, cal Gusi o els forns Torras.
Tots els tancaments d’aquests establiments que, durant uns anys, han conformat la memòria dels terrassencs tenen unes raons clares, imbatibles. En primer lloc, hi ha la competència comercial que podríem considerar deslleial o injusta en termes morals, però perfectament legítima en termes econòmics. El peix gros sempre s’ha menjat el petit, ni que el petit fos més saborós -o potser per això- que el gros. I ara, al peix gros s’hi ha afegit el peix enorme de la venda en línia. I això tant si parlem d’instruments musicals, de barres de pa o, com és el cas, de llibres.
Tampoc no hi ajuda, particularment en el cas de la Cinta, les noves pràctiques escolars en relació amb els manuals i en què s’havien especialitzat. A la progressiva desaparició del llibre escolar s’hi afegeix el retrocés de les lectures obligatòries i, més en general, la dificultat per transmetre una bona capacitat lectora. L’arribada de tauletes i ordinadors o el llibre electrònic -i ara la intel·ligència artificial-, aparentment si més no, faciliten alguns aprenentatges i ens aparten del paper. Tanmateix, el problema no és el que afegeixen als aprenentatges tradicionals, sinó tot allò que fan perdre. I vista les dades dels resultats, és obvi que s’hi perd més que no pas s’hi guanya.
No és aquí el lloc per argumentar-ho amb detall, però la fixació dels coneixements sobre el paper -igual que fer apunts escrits a mà- o fins i tot la mateixa sensualitat del llibre imprès no tenen substitució. El llibre és memòria -jo encara guardo tots els del meu batxillerat-, i la pantalla és fugaç. Qui pot repassar ara el llibre de literatura francesa, el de llatí, els de matemàtiques, física o química, el d’història o geografia o el de filosofia, als quals havíem dedicat tantes hores? I que ningú vingui amb l’excusa dels costos, perquè sumats els ordinadors chromebook i les seves aplicacions, les tauletes i els mòbils, segur que la substitució surt més cara.
I llavors, encara, hi ha el si es llegeix gaire, què es llegeix, com es llegeix i què es publica. És a dir, si llegim poc, si no tenim l’espera d’un parell de dies per comprar-ho, si sobretot llegim allò que ja ens ve “recomanat” i que la propaganda mediàtica converteix en bestsellers, i si la indústria editorial i de la distribució afavoreix els grans grups, ja tenim el drama complet. La llibreria que et coneixia els gustos i et sabia aconsellar desapareix.
D’ençà que els fills van anar a la Roda, la Cinta ha estat -més de quaranta anys- la nostra llibreria, primer al carrer Ample i després al carrer de la Palla. Ens queda un sentiment d’orfandat, sí, però sobretot d’agraïment a uns grans professionals i bons amics que ens han ajudat a ben alimentar-nos culturalment i a eixamplar-nos l’esperit. Us trobarem a faltar.
