Javier Álvarez del Castillo, professor de l’ESEIAAT de la UPC
A les acaballes del primer terç del segle XXI, la humanitat i el planeta en conjunt han d’afrontar reptes nous i complexos.
La realitat del canvi climàtic, l’alimentació i la salut de gairebé vuit mil milions de persones; conflictes bèl·lics i territorials; també la pèrdua de biodiversitat, fauna, flora i insectes; la degradació i esgotament de les fonts naturals d’aigua i del territori; l’esgotament de les terres de cultius; la contaminació de vies fluvials i oceans i de l’atmosfera que ens envolta i de la qual els éssers vius respiren… i així podria continuar amb una llarga llista gens engrescadora però terriblement real.
L’enginyeria es defineix com l’activitat que combina les lleis de la naturalesa i el coneixement humà través de la ciència i la tecnologia per respondre a les demandes de l’entorn social i ambiental, amb la intenció d’augmentar i preservar el benestar i la qualitat de vida.
La paraula “enginyeria” deriva dels mots “enginy” i “enginyós” que alhora venen del llatí “in generare”, que vol dir “crear”. La paraula “tecnologia”, que és el que la nostra professió crea i construeix, deriva del grec “teckné”, que significa “art” i que alhora es pot traduir com “l’art de fer la vida fàcil”. Les enginyeres i els enginyers som, per tant, artistes i creatius que observem els reptes i problemes del nostre entorn i cerquem solucions enginyoses, factibles, vitals.
Ho hem fet des que l’ésser humà es va posar dempeus i va alliberar les mans per crear i treballar. Llavors, en aquell precís moment, el cervell, amb el disseny, fabricació i ús d’eines, va accelerar el seu desenvolupament i la seva complexitat per entomar amb èxit els reptes comunitaris que la natura plantejava, desplegant capacitats emocionals a conseqüència d’alliberar temps del que abans ocupava només l’estricta supervivència.
Va arribar l’agricultura, la ramaderia, els primers sistemes d’irrigació fa vuit mil anys, les piràmides egípcies de fa 5.000 anys, l’extracció minera dels fenicis de fa tres mil·lennis, les piràmides maies i mexicanes de l’any 900 de la nostra era, els oficis artesans i el comerç a Europa a final de l’edat mitjana, la primera màquina programable “informàticament” com el teler Jacquard el 1801 i, més actualment, el maquinari i els programes que treballen col·laborativament amb l’humà, assessorant en la presa de decisions que anomenem intel·ligència artificial i, és clar, moltes més obres fruit de l’enginy, de la capacitat creadora i de superació de la nostra espècie.
La complexitat tecnològica que hem creat ha anat acompanyant la complexitat social de les diferents cultures i pobles i la sofisticació del pensament humà en tantes variants com diferents pobles habitem el planeta, mantenint però, i curiosament, un mateix i únic esquema emocional primigeni arreu.
En aquest procés d’empoderament vital i tecnològic ens hem anat apartant de la natura i de la consciència de formar part d’ella, de ser un element més de la vida a Gaia, el planeta viu, la nostra Terra.
I aquí hem arribat al primer terç del segle XXI, en què la realitat s’imposa. Les nostres ments alliberades per entendre científicament l’entorn, la nostra percepció recolzada en sofisticada tecnologia ens dona les proves d’un retrocés de les condicions de la vida al planeta i de la vida en general. Prenem consciència de ser una ínfima part del tot, fent renéixer Giordano Bruno, que va ser el primer occidental que ja el 1548 ens va explicar que no érem el centre de l’univers sinó que estem a l’arbitri del seu atzar. Igual que tornem a la humilitat còsmica i mística que ens va mostrar el condemnat a morir a la foguera, tornem ara als reptes que les enginyeres i els enginyers del present i del futur hem d’entomar.
És engrescador veure com es creen nous sistemes d’energia neta, com augmenta l’eficiència energètica dels nostres aparells, com desenvolupem sistemes de depuració d’aigües, com es comença a vetllar per tenir i quantificar embornals de CO2 al planeta, tenir sistemes sanitaris complexos per a l’atenció de la salut, desenvolupar grans eines de tractament i anàlisis de dades que permetin entendre la complexitat, posar en pràctica mètodes d’agricultura i ramaderia saludable, construir nous conceptes d’enginyeria civil per vials que tenen cura del territori i biòtops, dissenyar sistemes d’aerotransport sostenible i molts altres desenvolupaments tecnològics compromesos que creem i dissenyem les enginyeres i enginyers.
Però hi ha un repte lacerant i colpidor que la tecnologia no pot resoldre ella sola, i és el sofriment que milions d’infants, dones i homes del món pateixen per l’abús d’altres i pels conflictes bèl·lics. Aquí caldrà retrobar-se (igual que hem començat a fer amb la natura, tot sentint-nos part d’ella) amb l’ésser emocional que som, aquell que alliberant temps ajudat per la tecnologia va començar a estimar, a sentir-se part d’una comunitat, a empatitzar amb els seus congèneres, a cuidar els uns dels altres, erigint-se dignament dempeus davant el cosmos.
Si no tornem a la humanitat igual que hem tornat a la natura, mil o milions d’enginys i creacions materials no ens allunyaran de la destrucció pròpia i de la vida. Aquí juga la revolució de consciències més que la revolució industrial o tecnològica intel·ligent del moment.
