Per descomptat, hi ha un lligam generacional en els records, alimentats per allò de “qualsevol temps passat va ser millor” i altres exercicis de nostàlgia, que en realitat al·ludeixen al vincle amb el que vam ser, amb menys càrregues de tota mena que ara, i amb menys xacres i més musculatura de vitalitat existencial. Però si hi ha una cosa personal i intransferible per antonomàsia és la marca indeleble del record, a vegades escull que impedeix avançar però, a vegades, agafador imbatible. Som milers els terrassencs que caminem per la Festa Major d’ara amb passos que rememoren els de la nostra infància i la nostra joventut. En la seva justa mesura, sense arravataments de melancolia, això no és pecat. Són maons a la casa de la nostra vida. I sabem que els joves d’ara recordaran, quan siguin grans, els escenaris que ara els fan vibrar. Avui fem un repàs per aquells concerts que ens van deixar empremta i, en part, ens van fer com som.
