Salvador Cardús i Ros
Torna la Festa Major de Terrassa amb un programa de 68 pàgines d’activitats. Aproximadament, unes 350 propostes entre cultura popular, concerts de tota mena de música, tallers, visites guiades, activitats esportives, àpats populars i altres activitats de diguem-ne diversa propaganda ideològica.
Si la quantitat és el que importa, s’ha de dir que es tracta d’una Festa Major espaterrant en tots sentits. Enhorabona. Hi ha de tot, per a tots els gustos i més. Hi ha un notable grau de participació de les diverses entitats i empreses locals. Hi ha mostres d’expressió cultural de qualitat alta, mitja i -sobretot- baixa. S’ocupen tota mena d’espais oberts i tancats, i s’estén en horaris amb inici a les vuit del matí i fins als concerts que comencen a les tres de la matinada, amb finalització imprecisa.
Ara bé, es tracta d’un model de Festa Major en la qual aquesta aposta per la quantitat planteja alguns interrogants. El primer és el que més que no pas a la confluència, convida a la dispersió. Certament, hi ha bones propostes que busquen i permeten afavorir una identificació local, amb l’objectiu de crear un sentiment fort de pertinença a la comunitat terrassenca. Però si bé hi són, queden ofegades amb un munt d’activitats l’impacte de les quals és més aviat tot el contrari: produeixen un efecte de disgregació. És a dir, dibuixen una ciutat fragmentada i contradictòria, si no caòtica.
Es dirà que aquesta fragmentació és l’expressió del que és la ciutat real. D’acord. Però si va d’això, llavors el problema és un altre: és perfectament perceptible que hi ha alguns “fragments” culturals i demogràfics molt significatius que hi són absents. I, en aquest sentit, si la voluntat és d’incorporar-hi tothom, d’esdevenir un “gran element integrador i transversal”, com amb encert diu l’alcalde en la salutació del programa, sembla que l’objectiu -sent benèvol- queda assolit a mitges. No sé si és costum que al final de la Festa Major es faci un balanç de l’acompliment d’aquests objectius, però no estaria malament que se n’estudiés d’una manera sistemàtica l’impacte amb la col·laboració d’un equip d’antropòlegs experts en l’anàlisi festiva.
El segon interrogant que crec que planteja aquest model de Festa Major és el de l’estructura horària i espacial. Si s’han d’acollir 350 activitats en tres o quatre dies, és inevitable la dispersió d’espais i l’extensió d’horaris. Tanmateix, és fàcil pensar que la festa s’acaba imposant d’una manera autoritària. Concerts a la una de la nit a la plaça Didó, DJ a dos quarts de dues a la plaça de la Torre del Palau i concerts a quarts de tres de la matinada al Vapor Ventalló? És evident que tenen un efecte no considerat d’expulsió del veïnat! I totes activitats sorolloses al parc de Vallparadís, a partir de les tres de la nit, amb una més que òbvia repercussió també sobre la fauna que hi habita? I, en tots els casos, algú vetllarà per l’acompliment de les regulacions dels volums de la música? Calen aquests excessos? Sumen en la intenció d’integrar o resten i irriten?
A l’inici de transició a la democràcia es va fer una sòlida i crítica reflexió sobre el model de Festa Major, sobre els objectius i els continguts, sobre la recuperació dels elements constitutius de la identitat local. No seria hora de tornar-s’hi a posar, davant d’aquest desplegament festiu entre populista i caòtic de continguts? Perquè, si es tracta d’una tenir una festa sense límits, vol dir que tampoc no té cap perfil propi.
