Pocs dies abans que el 28 de juny celebrem el Dia de l’Orgull, cal demanar-se quin és el mapa LGTBIQ+. I la resposta –a priori– és que no existeix. Potser Grindr ha substituït la necessitat de ser part del “col·lectiu”?
Divendres passat dinava a Bilbao amb la meva tieta i una banderola de l’Arc de Sant Martí penjava a la paret del restaurant. “Aiba, és de ambiente?”, li vaig demanar. “Qué va”, em va dir. I va afegir que la devien posar perquè estem prop del dia de l’Orgull.
Tot i que tampoc no sigui un acte revolucionari, et dona una pista sobre qui va guanyant el discurs públic. Sé que em va sorprendre perquè feia temps que no estava en un bar o restaurant que simbòlicament s’adheria a la causa. De fet, em vaig quedar pensant en bars d’ambient a Terrassa i no me’n va venir cap al cap, més enllà que dones lesbianes regentin alguns bars al voltant de la Salvador Espriu (i que elles els fan entorns amables i de seguretat per a les persones que els freqüentem).
Tot assumint que hi pot haver algun espai que desconegui, el mapa LGTBIQ+ de Terrassa és inexistent. De fet, és bastant transversal: no només no hi ha bars ni comerços específics (un altre debat és el capitalisme rosa), sinó que el mapa de les entitats també és fluix. Que només existeixi l’entitat LGTB Terrassa és reflex de l’escassedat (amb independència de la seva bona tasca), ja que és habitual que hi hagi pluralitat d’entitats responent a opressions, edats o enfocaments polítics (com un temps va existir Fúria Desviada).
Tampoc se celebra cap manifestació pel 28 de juny. Els intents d’organitzar si més no una festa de l’Orgull (com a la plaça Salvador Espriu i el parc de Sant Jordi) no s’han consolidat fins ara.
De fet, la nostra presència no és gaire més gran durant l’any. Un exemple: la Nova Jazz Cava va organitzar aquest abril un recital de poesia LGTBIQ+, amb motiu de l’entrega d’uns premis. Un dels organitzadors em deia uns dies més tard, al·lucinat, que pràcticament no hi havia anat ningú.
Una absència d’espais LGTBIQ+ que resulta estranya en relació amb la immensa població de Terrassa (215.000 habitants), i la seva àrea d’influència (alguns milers més).
Una absència que ens podria fer pensar que a Terrassa no vivim prou gais, lesbianes, trans*, bisexuals, queers, intersexuals i tota persona que no encaixi en l’heteronorma…
Tanmateix, després obres el Grindr al teu mòbil i veus que en som centenars. O parles amb les joves d’institut i veus que pugen alliberades. Per una qüestió matemàtica, hem de ser més gent que es visibilitza com a tal que no pas ara fa 40 anys!
Llavors? Per què no es trasllada en espais que d’alguna manera estiguin vinculats al fet LGTBIQ+?
A rajaploma: potser és perquè ens hem acomodat a les noves apps de flirteig (com Grindr i Tinder), en què trobem gent del col·lectiu LGTBIQ+ i ja tenim prou sensació de vinculació amb persones que pateixen les nostres mateixes preocupacions?
Una segona possibilitat és que els joves pugen tan alliberats que no necessiten espais referencials, ja que viuen la seva sexualitat (i necessitats de relacionar-se entre iguals) amb més naturalitat. Una tercera és que, senzillament, com que falten espais a Terrassa, anem a Barcelona. M’ho deia una amiga lesbiana a les cerveses que compartim quasi cada dimecres: “Ander, baixem a Barna a la mani de l’Orgull i després sortim a lligar”. Anar a Barcelona, que històricament ha atret molts terrassencs a viure-hi, en el que s’anomena “sexili”.
Petita boutade: i, tanmateix, ni tan sols podem baixar a la mani del 28-J sense que ens coincideixi sempre amb la Festa Major de Terrassa!
Una protesta en què potser ens trobem Àlex Marteen, nova icona gai de Terrassa. O amb Xavi Buxeda, que fa poques setmanes ha portat a la Sala Becket una dramatúrgia sobre una agressió homòfoba (sí, encara ens peguen a les nits).
Buscarem referents que ens expliquin. Perquè hi ha més dubtes que respostes en aquestes línies. Buscarem la veu de Lluís Rambla. Dels impulsors del nou arxiu LGTBIQ+ de Terrassa. Potser mirant el passat sabrem entendre el present.
