Joan Carles Folia, Coach Advance Life
A moltes de les conferències que faig a diferents centres educatius sempre em demanen quina és la meva opinió respecte d’aquesta sensació instaurada entre famílies i docents que els nostres fills i alumnes, tot i tenir molts més avantatges i coneixements del món en què viuen, la tecnologia ha obert fronteres a tothom i sembla que també tenim unes generacions joves més empobrides quant a la consecució d’elements tan importants com les habilitats socials, les relacions humanes, l’autonomia i, per tant, la maduració i el creixement.
Necessitaria uns quants fulls per poder explicar per què penso que actualment infants i joves tenen força febleses en algunes qüestions que són cabdals en el seu camí cap a l’edat adulta, però em centraré en una que també em sembla força definitiva en aquesta qüestió.
Quan jo era nen i arribava a casa, sempre trobava referents que em servien a mi i crec que també als meus companys de classe a casa seva, per establir un ordre de funcionament en aquelles situacions que havien d’estructurar-se per poder racionalitzar les coses de la vida. L’àvia em preparava el berenar i la mare s’encarregava de preguntar-me quants deures havia de fer. També era la mare i l’àvia les que abans de sopar em recordaven la importància de banyar-me i de parar taula perquè el sopar de tota la família pogués fer-se al voltant de les nou del vespre. Al matí, després que sonés el despertador, la mare ja escalfava la llet mentre jo triava la roba i em vestia per anar a escola ben repentinat. És cert que el pare entre setmana hi era poc, els caps de setmana molt, però jo sempre tenia clar qui s’encarregava de l’organització i quin era el paper i les responsabilitats de cada unitat familiar. La incorporació de la dona al món del treball, la qual cosa trobo extraordinària i molt necessària, és veritat que va canviar molt aquesta visió d’assignació dels rols familiars que moltes vegades tensava la vida de les dones per la càrrega que suposava la tasca domèstica que tiraven endavant, però que alineava de manera formidable l’organització, l’ordre i la coherència del funcionament del grup. La mare com a pal de paller de la tribu, com passava i passa a moltes civilitzacions en què cada figura responia i encara respon a una manera de regular el fet quotidià de la família.
La tribu entesa com a peça clau en el benestar de les persones a partir de tot un grapat de vincles com a factor de protecció i planificació insubstituïble. Els vincles forts i el sentiment de pertinença aporten experiències de seguretat i de protecció necessàries per viure una vida feliç, un fet que ha quedat evidenciat els mesos de confinament viscuts recentment arran de la pandèmia que hem patit en l’àmbit mundial. Així, si la comunitat i les relacions socials són imprescindibles per a la salut i el benestar de les persones, podem considerar que formar part d’una tribu no és només un desig o una recomanació, sinó que és, sobretot, una necessitat i un dret.
En l’àmbit educatiu, la tribu és considerada un element que enriqueix la criança i el procés de creixement dels infants. Les contribucions que la tribu desencadena són essencials per garantir un bon desenvolupament dels més joves a la comunitat. Contribucions que agafen formes diverses, com ara experiències, tasques de cura, relacions properes, acompanyament, o transmissió informal de coneixements, entre d’altres. La tribu, cosa que a societats antigues es creava de manera natural i espontània, resulta quelcom excepcional a partir de la revolució industrial, moment en el qual els vincles socials es debiliten i les xarxes d’ajuda mútua i de cooperació que anteriorment formaven part de la vida quotidiana de les persones comencen a ser una excepcionalitat a la baixa.
Tenir fills és una responsabilitat que hem d’agafar-nos tots els que hem decidit tenir-los i ser conscients que fer tribu, fer família, ens obliga a viure el nostre temps sota el prisma de la col·lectivitat i no pas des de la individualitat que el segle XXI i la tecnologia ens acosta perillosament.
