Antonio Machado
Parlem de la gestió dels residus i qui ha d’assumir els costos del seu procés de transformació.
La ingent quantitat de residus a la cadena alimentària fins que arriba al consumidor es produeix a l’empaquetat dels productes per l’interès de les empreses distribuïdores i de les grans superfícies comercials, però el paguem els consumidors. És totalment injust que els qui patim l’enfarfec que suposa tenir cubetes específiques en habitatges d’espais reduïts siguem els responsables de la seva selecció i trasllat als contenidors públics.
El reciclatge és un procés per recuperar i transformar un producte ja rebutjat en un altre novament utilitzat, transformant-lo novament en matèria primera. Això redueix la necessitat de crear materials nous, minimitza l’ús d’energia i disminueix la contaminació de l’aire, terra i aigua.
El reciclatge pot ser de diferents tipus: reciclatge primari o mecànic, reciclatge secundari o químic, i reciclatge terciari o energètic. Aquest procés requereix sotmetre aquests residus a processos industrials de transformació. Compten amb finançament públic procedent dels fons comunitaris destinats a la transformació i la resiliència. Hi intervenen empreses públiques i privades en percentatges d’un 20% i un 80%, respectivament. L’entramat d’empreses que hi intervenen rep el material d’un sol ús a cost zero, el sotmeten al procés de transformació i del producte resultant s’obté generosos guanys. El volum de negoci a Espanya és d’uns 1.690 milions d’euros. És a dir, fem un treball de selecció que no ens és retribuït, sinó que a més se’ns aplica el cost del seu procés de selecció i reciclatge per transformar-se en compost, fertilitzants, plàstics, pinsos per a animals, i fins i tot gas com el metà. Els beneficiaris reben ajudes i obtenen guanys. El consumidor només rep la càrrega tributària de la recollida.
A Espanya hi ha dues empreses que són majoritàries en aquest sector: Ecoembes i Valora. En teoria, aquestes empreses són sense ànim de lucre i basen la seva intervenció a reduir, reutilitzar i reciclar. A Espanya es van reciclar més de 1,5 milions de tones d’envasos domèstics (de plàstic, brik, metall, paper i cartó). D’aquesta xifra, més de 616.000 tones van ser envasos de plàstic, més de 249.000 tones envasos metàl·lics i més de 631.000 tones de paper i cartó.
Cada ciutadà espanyol genera 2.774 quilos de residus, quan la mitjana de la Unió Europea és de 4.968 kg/per persona. La taxa de reciclatge de residus municipals a Espanya és del 35%, lluny de l’objectiu marcat del 50% per la Unió Europea, on la mitjana és del 48%. El que és important és poder recuperar aquest residu per evitar que s’aboqui a l’abocador, el recupera (acció de recollida i classificació) i el recicla (és el procés de transformació de nou en una nova matèria primera que torni al cicle de fabricació).
La taxa de reciclatge a Espanya és del 35% i demostra que no reciclem bé, mentre que la mitjana de la Unió Europea és del 48%. Tenim un dèficit del 13% que va directament a l’abocador. Això demostra que la gestió municipal dels residus és deficitària al nostre país. El ciutadà fa la selecció dels residus defectuosament, però cal reconèixer que poder tenir les cinc cubetes necessàries (orgànica, paper, plàstic, vidre i restes) en una cuina de 8 m² és impossible. Però el mal fer dels poders públics no ha de revertir en el ciutadà, que l’única cosa que fa és anar al mercat i comprar l’alimentació que necessita. Dèficit en la gestió pública, però un gran negoci en l’àmbit del procés de recuperació i reciclatge per a les grans empreses Ecoembes i Valora.
Ara apareix el cobrador del frac de la Diputació de Barcelona, amb un cost addicional del 60% de la taxa actual, i un cost total d’uns 200 euros/any, i ens indica que a partir d’ara serà el Consell Comarcal el que emeti el cobrament d’aquesta taxa.
Personalment, estic en contra d’aquesta taxa i de l’import total del servei. Primer, que paguin els que s’estan embutxacant abundants beneficis amb el procés de recuperació i reciclatge, i si no, que ho paguin les empreses distribuïdores i les grans superfícies d’alimentació, que són les que envasen en safates de poliestirè expandit o extruit i plàstics. L’única cosa que hauríem de pagar seria la matèria orgànica i les restes.
Aquest procés hauria d’identificar cada ciutadà que utilitza el servei, com s’està fent a altres països europeus, i es podria controlar, mitjançant processos digitals i visuals, si escau correctament amb la selecció obligatòria. Si no fos així, aplicar sancions dures. Em consta (perquè ho he vist) que hi ha massa usuaris que van amb una sola bossa directament al contenidor de restes.
Finalment, la gestió del Consell Comarcal ha d’utilitzar variables socials per al càlcul de la taxa. No és el mateix el valor que hauria de pagar una renda de 40.000 euros/any que una altra de 18.000 euros/any. Comptant el conjunt de la unitat familiar. L’increment actual hauria d’haver-se aplicat de manera gradual en imports que no sobrepassessin el 5% del valor a pagar.
Al final, el que veiem, i ho veiem molt enfadats, és que els ajuntaments, la Generalitat i altres òrgans tributaris apliquen la “llei del mínim esforç” a l’hora de fer “números”, pot ser que sigui perquè els que decideixen pertanyen a una altra classe social diferent.
Una altra qüestió de vital importància en aquest procés és la seva transparència, cosa que no es compleix, i donar la informació dirigida especialment als contribuents. El control dels fons públics és d’obligació directa dels ens participatius. Exigim que es derogui el pagament d’aquesta taxa arbitrària, que paguin les entitats beneficiàries d’aquest procés, que s’apliqui amb factors socials relatius a la renda.
Finalment, cal recordar que aquestes mesures dutes a terme arbitràriament en aquest procés en què la inflació ha suposat la pèrdua de 400 euros/any als pensionistes només serveix per incrementar el vot a l’extrema dreta.