Joan Roma i Cunill
Si mirem enrere veurem tot el que hem perdut en matèria sanitària en els darrers 8 o 10 anys.
Ja en temps del president Mas, es van produir retallades molt fortes en el pressupost destinat a Sanitat. La crisi econòmica va ser l’excusa buscada, per reduir despeses fins a extrems mai vistos. Des d’aleshores, simplement s’han fet retocs, amb petits augments, que en cap cas han compensat els d’aquells anys.
Però si la situació ja era greu, la pandèmia va imposar noves retallades, en aquest cas de la mà de reduir la presencialitat i modificar organigrames sense increments de sous i plantilles. El resultat el sabem tots: milers de desercions de metges i infermeres per anar a treballar a altres països on són esplèndidament acollits i retribuïts. I així estem, els dèficits de personal es compten per milers, afegits a les pròximes jubilacions de diversos col·lectius de professionals que produiran més escassedat del que ja tenim.
I si algú pensava que havíem tocat sostre, o terra, s’equivocava perquè amb la nova excusa de no haver aprovat el pressupost de la Generalitat per aquest any, l’ICS ha anunciat la impossibilitat de substituir places per vacances. La solució: retallar horaris i serveis durant els mesos d’estiu, i esperar poder reprendre el ritme a principis de setembre. Queda clar que és millor no posar-se malalt durant uns mesos, perquè no hi ha cap garantia de ser atès.
I parlem ja no només de consultoris i ambulatoris, sinó dels grans hospitals de referència. Es calculen reduccions de servei al voltant del 30%. Brutal perquè a tota la gent que vivim aquí hi afegim desenes de milers, centenars de milers de persones que venen de vacances i poden necessitar serveis mèdics en qualsevol moment del dia o la nit.
Com pot ser que no s’hagin fet les previsions oportunes? Ja no parlo només del tema pressupostari, vaig més lluny, i penso en els greus dèficits de professionals sanitaris que no es poden preparar ni formar en pocs mesos, sinó que necessiten anys, molts anys de planificació, programació, formació i pràctica. Un país previsor és aquell que estudia la demografia, els canvis, les disponibilitats, per poder-hi fer front amb el temps degut.
Diuen els experts que preparar, formar i disposar d’un metge de família necessita un temps mínim de 8 o 10 anys. Si això és així, queda clar que la planificació esdevé fonamental per evitar quedar-se sense metges. Cosa similar podem dir pel que fa a infermeres i altre personal sanitari. Les carències actuals superen els 10.000 professionals mèdics. Anem tard, molt tard, en la preparació de noves promocions i no s’han fet els deures en matèria de millor coordinació i adaptació a les necessitats actuals.
Estem fora de temps, però no queda cap més remei que agafar el tema i imprimir-li urgència i disponibilitats econòmiques. Ens hi juguem el pilar bàsic de la societat del benestar. Toca ara cremar etapes si no volem tenir greus problemes arreu del país. De fet, ja els tenim, però poden empitjorar fins a extrems mai imaginats. Només a tall d’exemple, a la majoria dels municipis del Berguedà teníem 4 o 5 dies de servei mèdic, ara el tenim reduït a un sol matí o tarda. Falten pediatres, llevadores, ginecòlegs, infermeres… A les comarques veïnes, la situació és exactament la mateixa, malgrat que hi afegim desenes de milers de segons residents, visitants i turistes que en qualsevol moment poden requerir assistència mèdica. Queda clara la prioritat per recuperar els serveis bàsics, començant per la Sanitat.
