Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències Socials d’ESO i batxillerat a l’Institut Montserrat Roig
Una de les característiques principals del món contemporani és la falta de sentit. El que es coneix com la postmodernitat apareix a cavall del segle XIX i del XX amb un seguit de descobriments o invencions que provocaran un abisme en la concepció del nostre lloc a l’univers.
Darwin va reubicar l’ésser humà a la gran cadena de l’ésser desplaçant-lo del centre de l’existència i equiparant-nos a les altres espècies animals, sotmesos a les mateixes forces evolutives. Freud va reconfigurar la comprensió de nosaltres mateixos plantejant una triple distinció psicològica que va desplaçar el “jo” del centre de la consciència demostrant que la base del nostre comportament es troba en l’inconscient. Les avantguardes de principis del s. XX i, en concret, Picasso van canviar per sempre més la nostra concepció de la realitat i de l’estètica en plantejar que l’art ja no tenia com a objectiu reproduir la bellesa del món exterior, sinó que era un mitjà d’exteriorització del nostre interior. I Einstein, amb la teoria de la relativitat especial (1905) i la teoria de la relativitat general (1916), va demostrar que l’observació de l’univers depèn de qui l’observa i des d’on, perspectiva que Heisenberg va acabar de reblar amb el seu principi d’incertesa que consolidava la teoria quàntica de les partícules subatòmiques i que contradiu la física moderna en establir que no es pot determinar alhora el lloc i la velocitat d’aquestes partícules, de manera que l’observador influeix en la realitat quan l’observa. Així, no només podem dir que la realitat és polièdrica, sinó que està en dubte el concepte mateix de realitat.
La postmodernitat sorgeix de la combinació de tots aquests desplaçaments, relativismes i perspectivismes. La subjectivitat substitueix l’objectivitat o, si més no, s’accepta que la manera com mirem el món en part el configura. Així, acceptar que la realitat és polièdrica o que no n’hi ha una d’única pot arribar a generar una sensació d’angoixa existencial en veure que no hi ha un terra segur sota els peus, sinó un abisme profund com un forat negre. No és estrany, doncs, la proliferació d’escoles esotèriques, l’atractiu de l’orientalisme en el “new age” i el ressorgiment popular de les religions, qüestió preocupant si més no en les seves versions més extremes, com fa temps que es veu amb l’integrisme islamista, el sionisme a Israel o l’evangelisme conservador a l’Amèrica profunda, per posar només tres exemples mediàtics.
Comprendre el món, o si més no intentar-ho, ens és consubstancial. Volem saber. I no només volem saber per utilitzar aquest coneixement des d’un punt de vista pràctic, que ens reporti beneficis econòmics o que ens obri portes i ens doni oportunitats laborals. Volem saber perquè el fet de saber ens defineix com a espècie fins al punt que la saviesa forma part del nostre nom (Homo sapiens). Està molt bé plantejar que els estudis han de ser una eina per desenvolupar-nos en un món canviant (“líquid”, deia que era el món el sociòleg Zygmunt Bauman), complex i globalitzat. Però cal no caure en els errors que fa temps que veiem des de la pràctica educativa: aprendre no és el mateix que estudiar, i cal tenir present que conèixer és un estadi pràctic de l’ideal a assolir, el saber.
En un món sense sentit, com diu el postmodernisme, els projectes de desenvolupament individual han de passar per una formació que habiliti la ciutadania per al mercat laboral, només faltaria. Però una vida només amb les necessitats materials cobertes no és una vida plena. L’acumulació de riqueses materials per si mateixa augmenta l’abisme del qual ens volem allunyar. La plenitud ve quan els projectes vitals tenen sentit. I només tenen sentit si el trobem, en saber el lloc que ocupem o en crear-nos el nostre propi lloc. Saber és donar sentit.