Joan Tamayo
Partim de la base fonamental que cal reconèixer com una realitat necessària l’existència del dret a la ciutat com a dret polièdric.
Un dret de tots els habitants –presents i futurs, permanents o temporals– a utilitzar, ocupar i produir ciutats justes inclusives i sostenibles definides com un bé comú essencial per a una vida plena i digna. Reconegut, per cert, entre d’altres, a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat (2000) i a la taula de l’Ajuntament de Terrassa com a signant d’aquesta i de la Declaració Universal de Drets Humans Emergents (2007) com a dret humà de caràcter fonamental.
És evident que avui, més que mai, necessito utilitzar aquest aparador mediàtic per reclamar un “homenatge i reconeixement” a tota la gent de Terrassa que viu als nostres barris.
Barris històrics de Terrassa que han estat protagonistes principals de la llarga història de la nostra ciutat. Des de les èpoques fosques de la dictadura franquista, passant per l’anomenat període de la “transició política” i acabant a l’actual etapa “pseudodemocràtica”.
Persones que militant a partits polítics, a associacions de veïns i a altres moviments socials han lluitat de forma visible o no tan visible i han deixat la seva empremta essencial per aconseguir els objectius utòpics de la llibertat, la democràcia, la justícia social, i els drets humans en definitiva. I que han dedicat la seva vida a aquesta tasca. I que en molts casos ho han fet diverses generacions de la mateixa família.
I aquí vull fer esment especial a un oblit i a una injustícia que s’ha comès a partir d’aquesta política interessada del sistema postfranquista que encara tenim d’intentar posar terra i murs a la nostra memòria històrica i, per tant, a no poder fer una justícia restaurativa a favor de moltes dones i molts homes que van donar la seva vida (mai millor dit) per a la llibertat i la justícia els anys més negres de la nostra història del segle XX.
Em dol pensar en tots aquells terrassencs i terrassenques que ens han deixat i no els hem dedicat l’atenció necessària mentre vivien (militants i lluitadors de partits polítics d’esquerra, sindicalistes, lluitadors i lluitadores a favor de la classe treballadora, per a la República, per a les llibertats i la llegua pròpia de Catalunya, durant la Guerra Civil, etc.). No vam aprofitar la seva “dignitat” per tal de fer una tasca educativa i pedagògica amb les noves generacions (un error històric que estem pagant i que pagarem durant molt de temps).
Però, actualment, en plena crisi sistèmica, i postcovid, en què les institucions polítiques estan més que desprestigiades i qüestionades i en què patim una forma de democràcia –neoliberal i representativa, ben allunyada del que hauria de ser el concepte clàssic i radical de democràcia–, hi ha molta gent als barris que de forma anònima lluita cada dia per sobreviure, cada cop en condicions més precàries. I tot això amb un silenci mediàtic i institucional massa sospitós.
Durant els durs dies de la pandèmia de la covid (2020-2021), que malauradament s’han esborrat de la memòria col·lectiva, hi va haver iniciatives espontànies entre la gent als barris d’una qualitat humana fora del que és normal. Accions d’ajuda mútua, de cura dels altres tan necessàries sempre… I, a més, totes i tots cridàvem als balcons (això mai més, cal posar les persones al centre de la societat i de les nostres vides). Finalment, hem vist com aquest sistema alimentat per les institucions polítiques d’una democràcia feble i segrestada l’anomenat capitalisme caníbal, ho ha engolit tot i ha eliminat qualsevol esperança de rehumanització de la societat.
I és en aquests barris de Terrassa, on cada dia s’afronten realitats lamentablement invisibilitzades, com la de famílies senceres que perden el seu habitatge a mans de les entitats financeres o els anomenats, eufemísticament fons voltor (són els mateixos, ja que al darrere hi ha totes les entitats bancàries del país, aquestes que no paren de publicar els seus guanys pels mitjans de comunicació –aliats–).
O bé la quantitat de treballadors i treballadors (classe obrera que tampoc s’accepta i s’amaga) que treballen hores i hores i continuen sent “pobres”, que no arriben a final de mes.
L’augment escandalós de la pobresa infantil, sí, sí, als nostres barris (mireu les dades de Càritas, una entitat que treballa al peu de canó). Horrorós!
I és en aquests barris on aquest capitalisme caníbal intenta convertir la gent en una mena de “zombis” de fulls en blanc sense capacitat de pensament ni de reflexió, perquè continuïn seguint sent presa fàcil per a les seves urpes.
I ho suporten tot, rebaixes als pressupostos públics dels serveis bàsics, educació, salut, serveis socials, malgrat que de vegades s’aixequin amb tota dignitat protestant al carrer i denunciant aquesta situació de desigualtat i injustícia…
Però no els deixen ser “antisistema”, està mal vist, o “radicals”, no és políticament correcte per als que conserven el poder i que no el deixen per-res del món. No interessa una democràcia radical de control real del poder!
És preferible, per al sistema, que es vagin deteriorant mentalment, anímicament, emocionalment, existencialment.
El sistema els dopa cerebralment amb molts mitjans de “distracció” de masses…
La salut mental no està de forma prioritària a cap ordre del dia del ple municipal de l’Ajuntament, de cap Consell d’Administració ni a les redaccions dels mitjans de comunicació…
Però malgrat aquesta situació “psíquica” de la realitat social, als barris hi continua havent gent que exercita cada dia, amb el seu esforç, la seva dedicació, el seu treball i el seu sacrifici personal, un exemple d’ètica i dignitat engegant iniciatives culturals, esportives, d’oci. Intentant no perdre el sentit del que és “col·lectiu”, el que pot salvar d’aquesta gran pandèmia “no-vírica” que es diu capitalisme caníbal.
I no diguem que si tota aquesta gent es mereix un homenatge, els encara pocs que es plantegen treballar en associacions de veïns del seu barri o en moviments socials reivindicatius per denunciar les necessitats vitals i la vulneració diària dels drets humans, en aquest cas, ja és per començar a aplaudir ara mateix i organitzar un castell de focs “permanent”, però no el de Festa Major, precisament, que només està pensat perquè l’Ajuntament (institució de poder més propera) pugui enviar el missatge a la ciutadania “dopada”: “Mireu que bons que som i quants diners ens gastem perquè durant 30 minuts sigueu ‘falsament’ feliços…”
Per acabar, només cal dir que aquest homenatge a la gent dels barris de Terrassa no hauria de ser un dia de “copeo” i “fotos” en un dels meravellosos indrets de la nostra ciutat. No! No us equivoqueu! Això només seria una imatge falsa!
Hauria de ser el reconeixement autèntic i sincer que la ciutat de Terrassa és una comunitat de gent (entesa com aquelles persones que habiten la ciutat, amb la situació administrativa que sigui…) que necessita, urgentment, la seva seguretat vital, o sigui, una ciutat on es respectin els drets humans sense cap mena de discriminació!
Endavant amb l’homenatge de la gent dels barris de Terrassa.
