Carles Codina Verdaguer, professor de Ciències Socials d’ESO i Batxillerat a l’Institut Montserrat Roig
Existeix un programa abominable als EUA, país que cada vegada més és menys “el millor país del món” (tot parafrasejant el que diu el personatge que interpreta Jeff Daniels a la sèrie “The Newsroom” i dirigida per l’oscaritzat Aaron Sorkin).
S’anomena “Shark Tank” i se’n va fer una versió espanyola sota el nom de “Tu oportunidad”. En un plató senzill i sense pretensions, una colla de milionaris seuen en semicercle com a jurat en espera que emprenedor rere emprenedor els presentin els seus projectes empresarials amb l’objectiu de valorar-los. Si els troben interessants (és a dir, rendibles), els fan ofertes per finançar les seves empreses i quedar-se una part del negoci o un percentatge de l’explotació del producte. El terme amb què es coneixen entre l’audiència és “sharks” (taurons), terme usat en el món de les altes finances per referir-se als empresaris agressius i d’èxit, és a dir, aquells que han fet diners a compte (i a canvi) de posar-se de perfil, generalment, davant qüestions ètiques, o si més no que ensumen les oportunitats com els esquals la sang, a quilòmetres de distància. És interessant veure com competeixen entre ells amb les ofertes que fan quan veuen que poden treure profit del producte presentat: els brillen els ulls, s’agiten subtilment i no parpellegen… Com els taurons, sempre en moviment.
El recurs al·legòric d’usar animals per caracteritzar les passions humanes el trobem en una tradició mil·lenària que passa per religions molt anteriors al politeisme egipci (ple de déus amb caps d’animals com Anubis, Seth, Sobek, Tueris i molts d’altres), a les faules d’Esop o La Fontaine, i amb exemples contemporanis tan clarividents com “Animal farm” de George Orwell o més nostrats com el “Bestiari” de Pere Quart. Recordo una narració breu de la també sabadellenca Clara Soley, en què establia una correlació mordaç entre una colla d’alumnes dins d’una aula amb un zoo. El relat es diu “Aula”, publicat dins “El vestit d’Emile Flöge i altres contes” (Columna).
La metàfora animalista ha anat adquirint noves formes, com ara utilitzar els nostres avantpassats homínids de referents per entendre el nostre comportament: si som excessivament violents i insensibles, se’ns caracteritza com a cromanyons o neandertals. La paleoantropologia (l’estudi de les espècies prehumanes o de la nostra, però en els seus orígens) ens ha dotat d’un ampli argumentari basant-se en la idea que el procés evolutiu que ens va convertir en sàpiens explica gran part del nostre comportament social i psicològic actual. La postura biologista té moltes escletxes perquè és reduccionista, però pot servir per explicar certs comportaments.
També el món de l’empresa i del “coaching” en va ple, de metàfores animalistes i biologistes. Una de les darreres idees que m’han arribat per xarxes socials ha estat a partir d’un seguit de “reels” del conferenciant i motivador empresarial Emilio Duró, tot i que són d’una xerrada seva del 2008. Ve a dir que l’espècie humana sencera prové del pitjor dels nostres ancestres, ja que els que van anar sobrevivint no van ser els herois que es van sacrificar per la tribu davant les dents de sabres ni els que repartien el seu menjar entre els iguals després de la caça quedant-se sense res. Duró diu que van sobreviure els egoistes, els porucs i els mentiders.
Així doncs, potser hauríem de canviar la metàfora del gran depredador marí per la metàfora del covard classista amb ínfules de superioritat per referir-nos a aquells que ens volen pobres, incultes i submisos. A més, cal tenir en compte que els taurons tenen rèmores, alhora que estan sent caçats per uns micos evolucionats que els han dut a les portes de l’extinció.