Toni Marcilla, Observatori dels Drets Socials de Terrassa
Per una carambola del destí, avui puc presumir del fet que compto entre les meves amigues de fa ja uns quants anys amb la Magda.
Si us la presento així, despullada d’acompanyaments, és perquè aquesta és la que em sedueix –tot i que un acaba sent la suma de moltes coses i el relat de moltes altres–, tot i que entenc que necessiteu alguna cosa més per continuar-me llegint. Si us dic que va ser l’única dona que va encapçalar la primera manifestació commemorant el primer onze de setembre en democràcia a Terrassa potser us desperto cert interès, i si continuo explicant-vos que el seu compromís feminista, polític i social ha marcat la seva vida a partir d’una militància i un activisme que continua latent avui, als seus 73 anys, aquí a la nostra ciutat –aprofito per cridar-ho d’una punyetera vegada: per a quan un digne reconeixement d’aquesta ciutat al compromís de la seva lluita pels drets i les llibertats?–, potser fins i tot us porta a fer una cerca a Google.
Llegia diumenge passat a Elvira Lindo, que deia que una de les grans ensenyances de la seva vida és que les amistats no tenen edat i que qui així ho cregui i només es relacioni amb els de la seva quinta perd en perspectiva i experiència. L’Elvira Lindo continuava parlant al seu article d’opinió d’una amiga entrada als vuitanta, catedràtica de física, que confessava que li costa sortir i relacionar-se perquè a les botigues, a la perruqueria, a la farmàcia, en dirigir-se a ella, la gent eleva el to de veu, com si fos ximple o menor d’edat, i que aquesta tonadeta la rebaixa a no se sap quina condició inferior que ha acabat per condemnar-la a no fruir de converses interessants.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’edatisme com “els estereotips (com pensem), els prejudicis (com ens sentim) i la discriminació (com actuem) cap a les persones en funció de la seva edat”. L’edatisme incideix, per tant, als nostres pensaments, sentiments i accions cap a les persones basant-se en la seva edat i implica la percepció que les persones poden ser massa joves o massa grans per ser o fer alguna cosa.
Les Nacions Unides calculen que una de cada dues persones al món té actituds edatistes, cosa que empobreix la salut física i mental de la gent gran, a més de reduir la seva qualitat de vida, al marge del cost que cada any genera a la societat.
És curiós que l’augment de la longevitat sigui el triomf més gran del desenvolupament i un dels èxits de la humanitat i que tan poc invertim a transformar la configuració de la nostra societat per construir un món més inclusiu, just i equitatiu per a totes les generacions, per tal d’aconseguir que la longevitat es consideri un èxit i no una càrrega. El perill més gran d’aquest –diguem-ho clar– maltractament a la gent gran és precisament la seva invisibilitat.
La discriminació per raó d’edat suposa una vulneració greu dels drets de la gent gran. Les conseqüències més greus d’aquesta discriminació donen lloc a situacions d’abusos, maltractament i violència. Un dels comportaments edatistes més habituals consisteix a infantilitzar la gent gran, és a dir, tractar-la com si fos canalla i no com a persones adultes amb la capacitat i el dret de decidir sobre la seva pròpia vida.
La setmana passada esperava el meu torn per utilitzar el caixer. Davant meu, la que podia ser la meva mare no se’n sortia teclejant una vegada i una altra el que com a resposta només rebia un obscè to greu d’alarma. De fons les queixes de la resta de gent que conformava la cua, atrevint-se fins i tot a exhortar que es posés a un costat en pro de la pressa que tothom deia tenir, excepte, semblava, la nostra protagonista. En aquestes situacions, hi ha aquella prima línia entre l’auxili, la privacitat i la infantilització que un no sap mai com traspassar respectuosament, però al final va ser la seva mirada directa, desconcertada, la que em va cridar a fer-li costat.
L’edat avançada és un constructe social que canvia segons els contextos i les situacions. Amb la meva amiga Magda Farrés parlo de les coses que continuen preocupant-la i que, coses de la vida, són les mateixes que, potser, em preocupen ara a mi. La senyora del caixer es maleïa a comprovar que s’estava saltant un dels passos que seguia i que tenia escrits acuradament en una targeta que guardava al moneder, per poder fer l’ingrés mensual que fa a un dels seus fills que està a l’atur. La senyora del caixer sap, igual que la meva mare, que demanar assistència d’algú de carn i os de dins l’oficina bancària és enfrontar-se a la desgana, als ulls en blanc, als discursos infantilitzadors en un to tan elevat perquè tots els clients de l’oficina se n’assabentin.
Restem en una societat que pren com a mesura la cultura del rendiment i que enalteix la productivitat com a clau en la valoració de les persones, fet pel qual cada cop més ciutadans es veuen privats de poder dur a terme treballs i activitats per als quals estan capacitats tot excloent-los, assumint que la seva edat condiciona les seves habilitats i que, segurament, un context més amable podria transformar.
