Manuel Márquez Berrocal, Dr. Història Comparada Política i Social (UAB) i Vocal de la Junta del CEHT
L’estudi sobre les forces d’ordre públic, com explica l’historiador David Ballester, és una de les assignatures pendents de la historiografia espanyola i catalana; els historiadors/es professionals no han aprofundit en l’estudi d’una de les institucions més important en qualsevol estat, sigui democràtic o dictatorial.
Molts dels treballs sobre els cossos policials han estat elaborats per policies o guàrdies civils, fet que limita extraordinàriament la capacitat crítica, en la majoria dels casos.
El llibre de David Ballester “Una historia de la policía española: de los grises y Conesa a los azules y Villarejo” és una aportació monumental –de gairebé 750 pàgines– que analitza els cossos policials –policia, en sentit ampli, i la guàrdia civil– de forma exhaustiva, des del 1939 fins a l’actualitat, una obra imprescindible per comprendre el passat i el present de la història d’Espanya.
En el cas de Terrassa, com he explicat diverses vegades, vàrem tractar el tema de les forces d’ordre públic de forma tangencial, només en relació amb els “delinqüents” i amb les víctimes de la repressió durant la dictadura – “Delictes a la terrassa franquista dels anys cinquanta. Una primera aproximació”, “Terme”, 25 (2010) i “Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)” Fundació Torre del Palau, (2007)–, un treball sobre aquests cossos resta pendent.
Un treball que ens permeti analitzar no només el vessant organitzatiu o repressiu de les institucions policials, sinó també la composició social, les condicions de treball i de vida i les ideologies dels seus membres, especialment durant el franquisme la transició i el moment actual, època en la qual es van produir vulneracions flagrants dels drets humans.
A Terrassa, com arreu, la memòria col·lectiva es construeix amb el record individual dels que patiren directament la crueltat del règim (torturats o assassinats); amb el del conjunt de la societat, que no pot oblidar la brutal repressió patida a les cases, carrers o fabriques i el personal, dels que vàrem ser testimoni dels fets des de dins del cor de la repressió.
Per això, no podem oblidar l’estudi dels victimaris, aquesta és la feina dels historiadors. Lamentablement, aquests perpetradors, funcionaris de la dictadura franquista, mai no van haver de respondre pels seus crims, aquests fets són fonamentals per entendre el que va succeir després, durant la transició i la democràcia amb el terrorisme feixista i el d’estat.
Fa uns mesos vaig parlar amb Loreto Urraca –neta de Pedro Urraca, el policia franquista que va detenir Lluís Companys, entre altres republicans i demòcrates–, m’animava a escriure sobre la meva experiència vital, a la caserna de la Guàrdia Civil a Terrassa (1973-1979).
Sigui qui sigui el o la investigadora o l’equip que finalment faci aquesta història dels victimaris –a les de les víctimes he dedicat, personalment, gairebé vint anys de treball i encara continuem–, cal que tinguin present la visió del que era la major part del cos, és a dir, la classe de tropa (guàrdies i caporals), per tal d’entendre les dinàmiques del cos al llarg del temps, per construir una història social des de baix, cal conèixer les seves vivències, experiències personals, sense oblidar els testimonis dels que vàrem viure en aquelles casernes durant la dictadura i la transició.
El més terrible de tot, com va explicar Hannah Arendt –historiadora i filòsofa jueva–, per als criminals nazis; els victimaris són gent comuna, terriblement comuna, exactament igual que la immensa majoria dels ciutadans –fills del mateix ser social, que determina la seva consciència, com va dir Karl Marx–, però com va explicar Josep Maria Xirinacs a la famosa carta “a un policia armat”, també cal tenir present el context històric de l’Espanya franquista, per entendre on es recluten els agents de l’orde: “Però qui entra de policia, degut a la misèria i a la ignorància que pateix, no sap el que fa. La seva traïció al poble no és conscient.”
La realitat històrica, però, pot ser encara més aterridora, al documental i abans llibre “Aquellos hombres grises” (Netflix-2022), basat en el treball de l’historiador Christopher Browning: “El Batallón 101 y la solución final en Polonia”, Edhasa (2002); els perpetradors s’apunten a participar en crims horribles, crims de lesa humanitat, per pur interès personal, una mena de funcionariat –un bon sou i seguretat per a ells i les seves famílies–, en què la majoria no tenia cap convicció ideològica, molts d’ells eren votants de la socialdemocràcia alemanya civilitzada i progressista.
Per als historiadors socials analitzar aquests fets és important per tal d’entendre com es poden posar en marxa terribles mecanismes repressius, però alhora també perquè si la nostra una societat vol ser profundament democràtica, ha d’apostar per uns models policials clarament sotmesos al control democràtic de la ciutadania i dels seus representants; aquesta és l’única forma d’evitar el que també analitza l’historiador David Ballester, l’aparició d’una anomenada “policia patriòtica” que va ser utilitzada pels governants en contra els ciutadans als quals ha de servir.
De totes aquestes qüestions parlarem, el dia 3 de juny a les 19 hores, amb David Ballester, Dr. en Història Contemporània per la UAB a Amics de les Arts. Us hi esperem.
