Salvador Cardús i Ros
Aquest dissabte, es clausura l’exposició “El paisatge industrial de Terrassa” de l’Arxiu Tobella, comissariada per l’arquitecte Ferran Pont.
És tan impressionant, tan excepcional per saber d’on venim, qui hem estat i també què hem deixat de ser, que caldria demanar que es prorrogués una bona temporada més.
El Diari de Terrassa ja hi va dedicar un bon reportatge dissabte passat, i gràcies a aquella informació, la vaig visitar. S’havia inaugurat per la Fira Modernista, però, probablement per l’excés d’activitats anunciades, m’havia passat per alt. L’exposició conté una cinquantena de fotografies, mapes i il·lustracions de la Terrassa tèxtil de finals del segle XIX i principis dels XX. Hi veiem aquella “ciutat-fàbrica”, de quan al canvi de segle Terrassa tenia al voltant de 16.000 habitants, i quan anava abandonant la seva cara agrícola i es llançava de manera desbocada a la indústria tèxtil.
Els tres magnífics volums publicats pel Diari de Terrassa –a iniciativa del seu editor, Julián Sanz–, “Història Industrial de Terrassa” (Lunwerg 1998, 2000 i 2002), coordinats per Xavier Marcet i Miquel Solé i amb col·laboradors de primer nivell, ja n’havien donat compte des d’una perspectiva històrica, manera extensa, precisa i rigorosa. I ara que la visita a l’exposició m’ha tornat a portar a consultar-los, penso que no sé si tenim prou consciència del gran valor d’aquesta obra monumental, ni de si és encara accessible a les noves generacions de terrassencs.
Però, tot i això, la concentració visual de la cinquantena d’imatges de l’Arxiu Tobella produeix un impacte enorme, desbordant. I, a més, desvetlla la curiositat per localitzar els emplaçaments actuals, particularment, de les fàbriques desaparegudes o transformades. Hi podries passar hores intentant encaixar la memòria d’aquell esplendorós passat industrial a la Terrassa actual.
Les imatges mostren de manera explícita la dimensió arquitectònica i urbanística d’aquella ciutat dedicada al tèxtil. Però més enllà d’aquesta perspectiva, el pensament et porta a la societat que s’hi va desenvolupar, als estils de vida, a les condicions de treballs dels obrers, a la iniciativa dels burgesos industrials. Recorda la creació de grans institucions, algunes de les quals perdudes per sempre com el Banc i la Caixa de Terrassa, i d’altres que encara tenim, com l’Escola Industrial, l’Institut Industrial o la Cambra de Comerç.
Les fàbriques de l’exposició, que eren les que atorgaven un cert ordre urbanístic a la ciutat, més que no pas els habitatges i els carrers, recorden també el passat migratori de la ciutat. Les fàbriques eren les que posaven ordre a una vida quotidiana que havia de ser francament caòtica. Només cal pensar com es devia viure en una ciutat que del 1870 al 1915, en només 45 anys, havia triplicat la població. I això, amb unes quasi irrellevants institucions públiques locals, i tot en mans de la iniciativa que ara en diríem social. La magnitud d’aquells fluxos migratoris fan empal·lidir els actuals.
Repeteixo la meva petició a l’Arxiu Tobella de prorrogar l’exposició i, si per alguna raó no fos possible de manera immediata, de tornar-la a programar tan aviat com es pugui. I suggereixo, a més, que a falta d’un catàleg imprès, se’n prepari un de digital que permeti disposar de les imatges i les seves explicacions tant a particulars com a institucions, especialment les educatives. Som hereus d’aquella tradició fabril, que és la que ha fet possible la ciutat que ara tenim. I, si és que ens hem de repensar com a ciutat, per tornar-hi a fer créixer la indústria, ho hauríem de fer inspirats per aquella tradició.
