Josep Casas, Director de l’Oficina per la Transició Energètica de la Cecot
Quatre milions de tones, quatre mil milions de kilograms, aquesta és la xifra aproximada de fibrociment que el govern de la Generalitat calcula que hi ha a ciutats, pobles i polígons industrials de Catalunya.
El fibrociment és un material tòxic per la seva composició, una barreja de ciment i del mineral fibrós anomenat amiant, molt utilitzat a les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta en materials de la construcció com les famoses plaques de la casa Uralita, dipòsits i baixants d’aigua, a més d’altres productes. Les dues formes d’amiant més tòxiques, el blau i el marró, ja es van prohibir a la UE el 1984 i el 1993 respectivament, i l’amiant en general es va prohibir a l’estat espanyol l’any 2002.
La UE obliga a fer desaparèixer aquest material de qualsevol construcció abans de l’any 2032 i del 2028 als edificis públics. Per això el Govern de la Generalitat hagi impulsat i aprovat just a la seva darrera reunió de Govern abans d’eleccions una llei per a la gestió i la retirada de l’amiant a Catalunya que ha entrat en tràmit parlamentari i que haurà d’esperar que es conformi el nou Parlament per poder veure la llum.
Des de l’Oficina per la Transició Energètica de la Cecot fa molts anys que estem preocupats i ocupats per aquesta qüestió per l’efecte que té sobre el sector empresarial, i aprofitant l’avinentesa vam presentar al·legacions de millora per tal que la llei preveiés el context del nostre teixit productiu i l’impacte sobre les empreses catalanes, sobretot les pimes industrials.
Per posar aquesta qüestió en context, suposem que d’aquests quatre milions de tones de fibrociment, el 50% (2 M de tones) estan repartides pel territori en forma de cobertes; tenint en compte que el pes estàndard d’aquestes plaques és de 14kg/m2, podem dir que caldria retirar uns 142 milions de m2 de plaques de fibrociment. Si el cost de la retirada i substitució d’un únic m2 de coberta de fibrociment és de 100€/m2 (inclosa la instal·lació de la nova coberta i l’adequada gestió del residu), estaríem davant d’un problema d’una dimensió extraordinària, més de 14.000 M d’euros, sí, sí, tal com ho llegeixen, catorze mil milions d’euros, despesa que hauria d’afrontar en bona part el sector empresarial. Les mateixes empreses que han hagut de superar l’impacte de la covid-19, l’increment dels costs energètics, l’increment del preu de les matèries primeres i la inflació dels darrers anys. Aquestes mateixes empreses ara es veuen abocades a afrontar aquest repte abans de nou anys.
Però aquest problema no només és de les empreses i propietaris de les cobertes de fibrociment, també es tracta d’un problema de salut pública i mediambiental. Igualment, i considerant la necessitat d’inversió que hem dit abans, també és un problema de finançament d’inversions que afectarà el sector financer. I un problema en l’àmbit de la gestió de residus, ja que caldran noves infraestructures autoritzades per al tractament i gestió de tots aquests materials, ja que la capacitat actual de l’únic abocador de Catalunya autoritzat per dipositar-hi permanentment aquests residus no arriba al 10% del que s’ha de retirar. Tampoc existeix en aquests moments un sector d’activitat amb suficients empreses autoritzades pel RERA a manipular aquests milions de tones de material i s’haurà de formar el personal necessari per fer-ho. I tenint en compte les habituals dificultats administratives per a la gestió de permisos, autoritzacions, revisions i d’altres mecanismes de control i seguiment, a més de la necessitat de formació del personal de les administracions públiques, caldrà fer una tasca de simplificació administrativa important.
Així doncs, estem davant d’un problema que va molt més enllà dels propietaris afectats, de les empreses del sector de la retirada i emmagatzematge de l’amiant, de la capacitat de l’Agència de Residus de Catalunya i d’altres conselleries de la mateixa Generalitat. És, en definitiva, un problema de país, compartit amb l’Estat espanyol i la resta d’Europa, que, si es vol resoldre, requereix un pla nacional, uns objectius ben definits, mecanismes de seguiment, terminis realistes, pressupostos d’acord amb la magnitud del repte, infraestructures, recursos humans, participació de totes les parts implicades, creativitat i imaginació en la cerca de solucions als reptes que vagin sorgint, i sobretot, consens, voluntat política i lideratge de tots els implicats, administracions locals, de la generalitat, de l’Estat i europees, a més dels propietaris afectats. És un repte que, per sort o per desgràcia, hem de resoldre entre tots. Que així sigui.
