Joan Boldú
La història de la humanitat és també la història dels excessos de la totpoderosa naturalesa, dels éssers humans contra ells mateixos i de la rebel·lió d’aquests últims.
Els excessos sempre causen danys i generen pors. Per això, contra la inquietant realitat natural i social i la seva opressió generadora de por aparegué a l’antigor un dels invents més interessants, el mite, el relat que emergeix per la supervivència de l’ésser humà, insuficientment protegit i poc dotat orgànicament per la naturalesa. I d’entre ells sobresurt el mite de Prometeu, el qual des de les tres primeres versions -Hesíode (s. VIII a. C.), Esquil (524-456 a. C.) i Plató (427-347 a. C.)- ha estat interpretat de diferents maneres fins avui dia. Prometeu és el fort crit de la rebel·lió humana, el Tità que estimà els homes, que els donà alhora el foc i la llibertat, la tècnica i les arts per tal de garantir la seva autonomia, l’autoconservació i els seu progrés.
La versió d’Esquil presenta Zeus com l’encarnació de la injustícia i l’excés, com un dèspota, el domini del qual se sosté per la repressió. Enfront d’aquest dèspota apareix Prometeu, que està al costat del bé i disposat a patir per la feble humanitat i redimir-la de la seva postració. Prometeu és pel dramaturg grec un màrtir de la llibertat enfront de la repressió. Prometeu ha intentat enganyar Zeus en els sacrificis als deus per anar a favor dels éssers humans. El deu, aïrat, no només deixa de donar el foc als homes amb el qual couen els aliments que els permeten viure, sinó que amaga aquest únic mode d’existència, la qual cosa afecta a les possibilitats de supervivència dels humans. La privació del foc vendria a tenir les mateixes conseqüències que el diluvi: la desaparició de la raça humana. Prometeu s’adona que la vida dels homes perilla i roba el foc a causa d’aquests desitjos destructius de Zeus. Aquesta acció -el robatori- es justifica perquè és a favor de l’autoconservació dels humans. Tanmateix, el deu castiga Prometeu encadenant-lo dalt d’una muntanya, on un àliga li devora el fetge diàriament i també a l’ésser humà regalant-li Pandora, la qual escampa tots els mals menys l’esperança, que romangué a l’interior de la caixa.
Haver fet -Prometeu- dels homes uns éssers dignes d’existir conforma la vulneració màxima contra l’ordre del món. Si Zeus volgué empènyer la humanitat cap a la desesperació, Prometeu va fer fracassar aquest propòsit donant-los una realitat -el foc-, i una il·lusió -la cega esperança. Ara bé, a causa del foc, l’espècie humana és l’única que és capaç d’Hybris, de desmesures, de cometre excessos, com s’esdevé a l’actualitat: excessos verbals que generen odis i violència, excessos violents que originen guerres, excessos bèl·lics que causen genocidis! Per tal d’evitar-ho el mite de Prometeu contribuí a besllumar l’ètica: va atorgar als grecs antics un model de perfeccionament dels homes: l’ésser humà no neix “acabat”, sinó ha de “fer-se”. Ell segueix parlant l’home sobre com perfeccionar-se, com ser un ésser humà: la insubmissió, la rebel·lió contra la desmesura, la irracionalitat, els excessos, tan de la naturalesa com de l’ésser humà, que imperen avui. Todorov a “Insubmisos” reflexiona sobre la conciliació d’ètica i acció pública de vuit personatges -Mandela, Malcom X, Snowden, Shulman, Hillesum, Tillion, Pasternak i Solzhenitsyn- que, en els temps més foscos de la humanitat han tingut la força d’arriscar la seva llibertat i la seva vida per salvar a altres persones. Personatges que es negaren a sotmetre’s a la coacció, que són insubmisos. Els seus actes són un desafiament polític, perquè desvelen el terror, l’opressió, la injustícia. Camus, admirador de Prometeu, parla també a la “Pesta” de rebel·lió moral, del “Sant sense Déu”: Rieux, el metge que es rebel·la contra fatalitat de la població d’Orán abatuda per la pesta, intentarà eliminar-la, però sap que el seu treball mèdic és insuficient, que gairebé no pot res contra l’epidèmia. El mateix que Rieux podem dir dels metges que treballaren fins l’extenuació durant la pandèmia. Tots ells es mantingueren obstinats, com Prometeu, en la seva lluita, perquè la seva rebel·lió es recolza en l’afirmació de l’ésser humà.
