Salvador Cardús i Ros
Les xifres de participació en la Fira Modernista d’enguany fan impressió. Sigui com sigui que s’hagin obtingut.
Però només que se sortís al carrer a qualsevol hora, ja era una evidència que es tracta d’un esdeveniment capaç d’omplir els carrers de gent de casa i de forasters. Una gran festa!
Una de les principals virtuts d’aquesta Fira, des del meu punt de vista, és que posa l’accent en el patrimoni arquitectònic i museístic local. Fa conèixer Terrassa, i no tan sols als visitants, sinó molt particularment als mateixos terrassencs. Que això s’hagi d’aconseguir, més que no pas per un interès estrictament cultural, per la curiositat que genera tota la gent vestida –que no disfressada, em diuen– d’època, amb alguns exemples d’extremada excel·lència en el disseny i confecció, és el de menys. I que les indumentàries ens mostrin una presència inversemblant, per sobreabundant, d’unes classes adinerades –que, si mai van existir en una ciutat obrera com la nostra, es podien comptar amb els dits d’una mà–, tampoc és rellevant. La Fira Modernista –com les dites fires medievals, abundoses fins i tot a barris que en aquell temps ni tan sols existien– no pretenen pas recrear cap realitat històrica sinó inventar un espectacle atractiu per a un públic amb ganes de fugir per unes hores de la seva realitat quotidiana. I, en qualsevol cas, també és un fet que les places reservades per a les visites guiades ja havien quedat exhaurides uns dies abans. Hi havia ganes de festa, però també ganes de conèixer.
Una altra de les grans virtuts de la Fira Modernista és la capacitat de convocar tota mena d’establiments comercials, d’associacions cíviques, d’entitats artístiques… Potser en cap altra ocasió anual s’aconsegueix aquesta capacitat d’atracció participativa, que s’estén fins i tot a viles i pobles veïns. Segur que mou més gent la Festa Major, però en aquell cas amb tota una altra dinàmica, més decantada cap als grans espectacles musicals sense vincles locals. En aquest sentit, la Fira Modernista és, més que la Festa Major, un instrument eficacíssim de creació de sentit de pertinença local, d’establiment d’aquella mena de vincles que la resta de dies de l’any tant es troben a faltar.
Tanmateix, si segons les dades publicades la Fira Modernista va convocar prop de 30.000 persones, i diu que poc més de 20.000 eren de Terrassa mateix, també vol dir que una part important de terrassencs –9 de cada deu–encara en resten al marge. Ja sé que seria absurd pretendre que tot Terrassa participés de la Fira. Però sí que seria interessant saber si hi ha sectors concrets -alguns barris, alguns col·lectius, alguns grups d’edat…–que no s’hi senten convocats. I tot que ja entenc que vista l’extensió del programa actual és difícil imaginar que encara es pugui créixer més, potser sí que es podria treballar de manera particular per buscar una més gran connexió amb aquests sectors. A la dimensió festiva, assolida amb èxit, potser ara s’hi podria afegir una dimensió més diguem-ne social, ni que fos minoritària, buscant que els efectes cívics beneficiosos s’estenguessin a més capes de la societat terrassenca.
Aquell cap de setmana, Terrassa feia goig. I hom sentia l’orgull de pertànyer a una ciutat que, malgrat tots els malgrats, és capaç de mobilitzar-se per celebrar-se a ella mateixa a través d’una veritable festa col·lectiva.
