Josep Gordi Serrat, doctor de Geografia
Tothom coincideix que l’arbrat urbà és un element indispensable a la vida de la ciutat. Són moltes les recerques que investiguen els beneficis del arbres dins la trama urbana, tant per la qualitat de l’aire com per la seva incidència en la salut de les persones. Repassem-los, breument.
En ocasions no som prou conscients que les plantes purifiquen l’aire que respirem, és a dir, que tenen la capacitat de captar l’anhídrid carbònic que hi ha a l’atmosfera, producte de la respiració i de les combustions, i amb ajuda de l’energia del sol i l’aigua que capten de les arrels poden construir molècules orgàniques i en aquest procés expulsen oxigen que enriqueix l’atmosfera. Per tant, és molt important que les ciutats estiguin plenes d’arbres i plantes. Ara bé, els arbres encara generen més beneficis ambientals. Un dels més preuats és que suavitzen les temperatures a partir de l’ombra que generen, i intercepten el vent. Aquest ombrejament és d’un gran valor al llarg dels mesos estivals, quan la radiació solar és notable. També tenen un paper de filtre davant de la contaminació atmosfèrica ja que intercepten partícules en suspensió i capturen contaminants atmosfèrics. També cal ressenyar que esmorteixen el soroll, són un hàbitat per a la fauna i afavoreixen la continuïtat biològica. D’altra banda, els arbres enriqueixen el paisatge urbà ja que ens permeten gaudir, entre ciment i asfalt, dels ritmes de la natura, tot passejant pel seu costat, i assistir a la caiguda de les fulles o a la seva renovació, en el cas dels arbres perennifolis. Per tots els motius esmentats, és normal que els habitants de la ciutat estimin els vegetals i lluitin per defensar els arbres o els petits espais verds que encara estan en perill d’ésser engolits pel ciment.
Ens hem parat mai a pensar en quin moment històric nasqué l’arbre de carrer? El personatge clau per donar resposta a aquesta qüestió és Ildefons Cerdà i la seva proposta d’Eixample per a Barcelona.
D’una banda, Cerdà va conèixer algunes de les grans ciutats europees com Londres, París o Madrid. Tinguem ben present que cap d’aquestes ciutats tenien arbres plantats als carrers del centre urbà. Només apareixien en els jardins, els parcs, les avingudes o els passeigs i al voltant de les carreteres que naixien dels grans nuclis urbans. D’altra banda, fou coneixedor —ho havia estudiat detalladament— de les pèssimes condicions de salubritat que tenien els edificis i els carrers de la Barcelona emmurallada i dels greus efectes que generaven en la salut dels seus habitants.
Ildefons Cerdà va ser el primer urbanista que va presentar una proposta d’ordenació urbana en la qual s’establia que tots els carrers nous havien de tenir arbres plantats, i també els incorporava als interiors de les illes urbanes. Per Cerdà aquesta decisió responia més a criteris higienistes que estètics. Concebia els carrers plens d’arbres com a conductes per on circularia l’aire salubre cap a les persones i els habitatges. Recordem que Cerdà va néixer en una masia del terme municipal de Centelles i un dels seus principis bàsics era ruralitzar la ciutat, és a dir, fer entrar la natura a les urbs per tal que els arbres es convertissin en un pulmó invers, és a dir, en un òrgan que inspira carboni i expira oxigen. Cerdà, a la memòria de l’Eixample de Barcelona, va deixar escrit: «Las plantaciones de árboles son en tales casos el medio más eficaz de prevenir la infección del suelo, de sanear el terreno y hasta purificar la atmosfera…, por eso no solo conviene que los haya en las calles sino que es indispensable que en cada manzana se les destine, cuando menos, una superficie igual a la edificable». Amb el desenvolupament del nou Eixample barceloní, nasqué una nova proposta urbanística on els arbres omplien tots els carrers. D’aleshores ençà, es fa difícil imaginar un nou espai urbà sense arbres als carrers.
Patricia Gabancho, al llibre Arbres de Barcelona, deia sobre els arbres de la ciutat: «Donen molt i demanen poc. Ens ofereixen salut i bellesa a canvi d’una mica d’atenció. Ens fan la ciutat més vivible, sense reclamar altra cosa que un xic d’aliment i un toc de sol, un llit ample on arrelar i molt de respecte». Per tant, acostem-nos als arbres dels nostres carrers àvids de curiositat per la seva història, el seu origen, els trets distintius…, i que el seu exemple ens ajudi, tal com deia el poeta Josep Maria López-Pico en el poema «Arbres de la ciutat», a viure ben arrelats en la ciutat i el món.
Arbres de la ciutat, vostra presència
ennobleix els carrers i ens fa costat
per viure amb fe la nostra permanència
com si el viure el tinguéssim arrelat.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
