La Fira Modernista, com la Festa Major, té aquella cosa màgica. Tots els terrassencs sortim al carrer i ho fem pels mateixos indrets. I això fa que sigui molt probable que et trobis persones que feia molts anys que no veies.
Abans d’explicar aquesta història de la Fira Modernista, em permetreu que faci algunes confessions. En primer lloc, he de dir que com més gran em faig, pitjor assumeixo la nostàlgia. De veritat, ho porto molt malament. Estem en un temps en què els meus amics s’entesten a recordar els vuitanta i noranta com una època daurada. Com més referències veig al passat, més ràbia em fa. Tampoc vull entrar en el debat tan recurrent si en el passat tot era millor que ara. M’avorreix. Que si la música, el cinema, la diversió era millor… Quina mandra!
D’on ve aquesta reacció? Ja fa molts anys vaig decidir que la meva filosofia de vida era mirar cap endavant sempre. Passés el que passés, anar dia a dia i sempre endavant. Estic convençut que això deu ser algun tipus de trastorn i que ha de tenir el seu corresponent tractament psicològic o psiquiàtric. Sigui com sigui, és la meva raó de vida i, de moment, em manté equilibrat.
I per a tots aquells de la Generació X que conec i que no ho entenen: m’agrada la música actual, el reggaeton i el trap, no suporto veure pel·lícules dels vuitanta i noranta que no tenen ritme… En definitiva, el meu lloc és l’ara. i no miraré pel retrovisor si puc evitar-ho.
Doncs això va canviar per unes hores. Era dissabte a la tarda i la Fira Modernista havia convertit el portal de Sant Roc en un formiguer ple de persones passejant amunt i avall. En aquell moment, vaig veure una cara coneguda. Era la d’un company de classe de l’escola Marià Galí. Estem parlant dels anys vuitanta i de l’EGB, per situar una mica els lectors. En Jordi Nogués –els cognoms no s’obliden mai– passejava com ho estava fent jo amb la meva família intentant veure alguna cosa de la fira. I va ser ell que em va descol·locar. En primer lloc, s’ha de dir que la conversa va fluir com si hagués fet només uns dies que no ens vèiem. Vaig quedar molt sorprès. Però el que em va deixar absolutament en fora de joc va ser tenir coneixement que hi havia un grup de WhatsApp amb els alumnes de la nostra classe d’EGB. I jo no hi era.
Saber-ho va ser com una cura d’humilitat. Jo pensava que era una persona de fàcil accés. Actors famosos, cantants coneguts, periodistes de renom, alcaldes i consellers tenen el meu telèfon. El meu nom apareix en un mitjà de comunicació tan potent com el Diari de Terrassa. Però quedava clar que per a molta gent jo no era tan fàcil de trobar.
Evidentment, vaig dir al Jordi que m’afegís al grup. I amb aquest l’alegria d’haver compartit aquesta retrobada ens vam acomiadar.
Sense tenir temps de pensar-hi, vaig tornar a la meva vida actual i amb la mirada endavant un altre cop. Però al vespre un missatge per WhatsApp em va tornar a inquietar. M’havien inclòs en el grup “Cole”. I allà hi eren gairebé tots. Una vintena de persones amb les quals vaig compartir la meva infància. Malgrat la fòbia a la nostàlgia, en aquell moment em vaig deixar una mica per recordar moments amb cada un d’ells. I, ho admeto, em va agradar. Perquè tenia milers de vivències amb tots i totes. No només dins de l’escola, sinó també, i sobretot, fora. He de dir que aquests moments m’apareixien al cap de forma molt precisa amb converses, expressions, gestos… Tant és així que em vaig convèncer que el dia que ens tornem a reunir, de forma presencial, no ens costarà res parlar com si no haguessin passat més de 30 anys.
Aleshores, la pregunta que em vaig fer tot seguit va ser: què passa en aquesta etapa vital perquè ens quedin tan marcades les relacions que tenim? Segurament, hi ha estudis que ho expliquen i que desconec.
En tot cas, a partir d’ara continuaré mirant cap endavant, però, de tant en tant, em permetré la llicència de deixar-me emportar per la nostàlgia entrant al “Cole”.
