Joan Carles Folia, Coach Advance Life
És ben cert que en l’última dècada Catalunya ha viscut un període en què el sentiment de germanor per defensar la llibertat, la justícia i la pau ha estat molt protagonista de manera força transversal entre molts, moltíssims ciutadans i ciutadanes del nostre país.
Una sensació de compromís emocional vers la defensa d’uns interessos lloables, propis i que d’alguna manera van unificar moltes de les divergències que com a col·lectiu havíem desenvolupat. Això que hem anomenat el procés i que reclamava el reconeixement de la sobirania de Catalunya es va plantejar des del principi com una revolució pacífica i cívica, de celebració i reivindicació tranquil·la. La retallada de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya i sacsejada posteriorment a Madrid va engegar aquest mecanisme de protesta assenyada que va tenir el suport de molta gent i d’entitats de l’àmbit civil i polític. Més d’un milió per persones concentrades en diverses manifestacions, la primera l’any 2010, que significaven l’enuig per aquesta repressió de l’Estat espanyol vers les nostres llibertats com a catalans.
És cert que totes aquestes concentracions han estat de caràcter molt reivindicatiu, però també des d’una perspectiva molt festiva, familiar i participativa. El bon rotllo sempre ha estat una constant malgrat que quatre ximples i sempre al final de les jornades acabaven cremant quatre contenidors per fer-se notar, res a veure amb la demanda protagonista. Fins i tot quan mig millor de persones ja estaven al carrer per festejar la declaració d’independència des del balcó de la Generalitat vàrem saber mantenir el decòrum quan aquella declaració va ser anul·lada en menys de trenta segons. Ampolles de cava que tornaven a la nevera.
Potser sí que es va evitar que els tancs entressin per la Diagonal, però el que no vàrem poder estalviar-nos és una animadversió i repressió vers tot allò que tenia flaire de català.
Va estar molt bé proposar de manera romàntica arribar a la independència des dels somriures i el diàleg, però si analitzem qualsevol dels processos de separació territorial que han acabat en èxit arreu del món, en tots ells va haver-hi molt poc de somriures i molta sang vessada per assolir l’objectiu final. Fins i tot Gandhi, activista que lluitava per l’abolició del sistema de classes de l’Índia i per la seva independència des del pacifisme i la no-violència, va veure com l’any 1919 es va produir la matança d’Amristar en què el brigadier britànic Reginald Dyer va acudir en aquest indret amb noranta soldats, va acordonar els jardins i va bloquejar les sortides. Dyer va ordenar a les seves tropes que disparessin contra els civils. Durant deu minuts, els homes de Dyer van disparar un total de 1.650 cartutxos i van causar innombrables baixes entre els assistents a la manifestació. Després del criminal acte, es va decretar el toc de queda, per la qual cosa no es va poder atendre els centenars de ferits que van morir durant la nit.
No m’agradaria que se’m malinterpretés. No m’agrada cap mena de violència ni justifico cap situació en què les vides de les persones es posin en joc i molt menys en nom d’una bandera o un territori. Només reflexiono sobre el que la història de la humanitat ens aporta davant de qualsevol intencionalitat d’assolir nivells d’independència d’un territori vers un altre i malauradament no n’hi ha cap que s’hagi aconseguit des del somriure. Aquesta vegada vàrem intentar-ho des del caràcter català i tampoc hem assolit cap resultat. Ara tocarà esperar 300 anys més per veure si en un segon intent i amb una altra estratègia som capaços d’alguna cosa, si més no de no desaparèixer.
