Salvador Cardús i Ros
Terrassa té un problema, i es diu Vox. Ho hem tornat a veure en aquestes darreres eleccions. D’acord: si voleu, digueu que el té tot el país. I, si voleu, digueu que encara cal sumar-hi Aliança Catalana. Però el problema de Vox a Terrassa el coneixem i el tenim ben localitzat.
Veient la seva distribució per barris, és obvi que la naturalesa del problema de Vox no té res a veure amb el d’Aliança Catalana, que respon a qüestions potser no menys greus, però molt diferents. Allà on triomfa Vox, Aliança no hi apareix o és residual. I l’avantatge és que Aliança és gairebé irrellevant i, si no m’equivoco gaire, desapareixerà aviat. En canvi, que Vox sigui el segon partit més votat a dinou barris fa posar els pèls de punta.
Aquest gairebé 12% de vot d’extrema dreta de Vox, que a cinc barris pràcticament arriba a superar el 20% i a un el 30%, és símptoma d’algun malestar que comença a estar massa arrelat. I m’inquieta molt menys la naturalesa a qui va dirigit el vot, el partit, que les causes d’aquesta forta i ara repetida implantació. Al capdavall, si se n’afrontessin les causes amb eficàcia i rapidesa, disminuiríem el mal. Morta la cuca –les causes–, mort el verí –el vot a Vox–.
No tinc informació de si hi ha algun partit, o el mateix Ajuntament, que hagi començat a treballar en l’estudi a fons de la situació. Com que la informació censal permet anàlisis molt fines de la localització d’aquest vot, es podria saber amb força detall quins són els focus i les raons d’un mal viure que porta a defensar uns líders i unes propostes que si mai s’arribaven a imposar, a qui primer perjudicarien és qui els ha votat. Perquè em sembla clar que no es tracta pas d’unes adhesions ideològiques fortes, sinó d’un vot que expressa irritació, malestar, pors acumulades, en moltes ocasions amb un fonament objectiu.
A l’article que vaig escriure ara farà un any arran dels resultats de les eleccions municipals ja ho advertia i ja demana estudi i reflexió. Les condemnes airades per l’avanç de feixisme no serveixen de res i, al contrari, solen enfurismar més un electorat que, a més de patir el malestar, se sent insultat. I, en conseqüència, encara creix més. En un any, de les municipals fins ara, el vot a Vox ha passat del 10,49 a l’11,89%, amb 2.357 vots més en termes absoluts: un creixement de més del 22%!
Ja m’imagino que les polítiques municipals han de respondre a les preocupacions de les majories. I suposo que també al perfil dels mateixos votants, probablement, per acontentar-los i fidelitzar-los. Però els remeis no es fan per allò que va, sinó que s’apliquen allà on hi ha el mal. I no sé veure què es fa d’especial, des de la política municipal, per atendre aquests gairebé onze mil terrassencs que se senten prou abandonats com buscar protecció als qui els la prometen de manera fraudulenta.
Sí que hi ha institucions de la societat civil que, tan bé com poden, se n’ocupen. Hi ha associacions, parròquies, fundacions, que treballen parant atenció als marges de la societat. Però el cas és que no se’ls ajuda com cal, precisament perquè “només” representen aquests marges i són mediàticament poc visibles, i perquè tenen massa feina per fer soroll. De manera que si amb els instruments oficials no es té capacitat per actuar, com a mínim s’hauria d’ajudar aquestes organitzacions que ho fan i ho fan bé.
Els partits locals radicalment democràtics no tenen res a dir a aquesta Terrassa irritada? I si no els saben què dir, tant els costaria donar un cop de mà als que saben com parlar-hi i ho fan?
