Txetxu Sanz
La meva vinculació amb el consumidorisme, entès com la defensa dels drets de les persones consumidores i usuàries, es remunta als anys vuitanta.
En aquells anys em vaig unir a la Unió de Consumidors de Catalunya com a director tècnic i com a president de la primera associació de joves consumidors, Consum Rebel.
La perspectiva d’aquests darrers 40 anys és dispar. Des de les administracions públiques s’ha treballat molt per protegir els consumidors amb espais on presentar denúncies, fer mediacions i campanyes educatives. Les associacions de consumidors han evolucionat, però s’han limitat per una visió monopolista del seu espai, sense aconseguir una unitat d’acció que hauria transformat el panorama general. I, finalment, les persones consumidores seguim sense reconèixer-nos com a responsables de fer valer els nostres drets. Continuem queixant-nos molt i reclamant poc, i desconeixem les eines creades per ajudar-nos, deixant la iniciativa al sector empresarial que sabent les debilitats del sistema valora dades estadístiques i econòmiques en la seva relació amb consumidors i usuaris. Per si no m’he explicat, valora les conseqüències de les irregularitats exclusivament amb costos econòmics. I un dels sectors més reticents a treballar amb transparència són els serveis bancaris.
Moltes persones no saben que es poden presentar reclamacions als serveis municipals de consum o de la Generalitat per les irregularitats de les entitats financeres, però amb una condició, abans l’hem d’haver presentat davant del defensor del client d’aquestes entitats. Tot i que mai no ho tindrem fàcil, ja que les sucursals intenten dificultar la presentació d’aquestes reclamacions.
Un banc no deixa de ser una empresa que accepta fer custòdia dels nostres diners i ens ofereix serveis financers. Per tant, com a empresa el seu principal objectiu és obtenir beneficis. De fet, ens cobren comissions per gairebé qualsevol cosa: fer transferències, treure o ingressar diners, etc. O ens intenten vendre productes de dubtosa toxicitat, assegurances, fins i tot electrodomèstics.
Els seus serveis estan subjectes a la legislació específica vigent però també a la general, especialment a la protecció dels drets i interessos econòmics de les persones consumidores i, per tant, de manera molt concreta, a les persones de protecció especial.
Actualment, i de forma majoritària, cobrem les nostres nòmines per transferència bancària. Tota la nostra economia es mou a través de les entitats financeres i no hi ha serveis anomenats universals o públics com passa, per exemple, amb la telefonia. Dit d’una altra manera, l’Estat no condiciona ni exigeix res a les entitats financeres com a servei públic i, per aquest motiu, des de les seus centrals poden decidir tancar les sucursals de barri o de pobles per considerar-les poc rendibles. No hi ha l’obligació de tenir un servei mínim cada “x habitants”, com passava amb les velles cabines telefòniques.
I no hi ha lliure competència entre elles. Algú podria considerar que prestar serveis al món rural els podria aportar un extra social que podria ser reconegut per futurs clients. Al contrari, totes decideixen no prestar el servei i que sigui la població la que busqui solucions que, en el nostre cas, ha estat crear un servei prestat per l’administració creant un caixer itinerant. Així que, ara, l’administració, a més de no condicionar ni exigir, els facilitarà una infraestructura per poder seguir amb els seus negocis perquè, i sembla paradoxal, el cost d’aquest nou servei l’assumeix l’administració i els clients pagaran comissions pel seu ús. Cent per cent de benefici per a les entitats financeres.
Des de fa anys, moviments socials com el MPD, per unes Pensions Dignes, reivindiquen la creació d’un banc estatal que pugui oferir serveis en el mercat financer i al qual sí que se li podria exigir l’atenció de necessitats pel seu interès social i no econòmic. Una cosa semblant a la Caixa Postal, on les persones de municipis petits podrien cobrar pensions, sous, prestacions, i amb oficines d’atenció personalitzada. Però, és clar, això pot generar dins del sector una forta competència, ja que qui pot assegurar que el públic no abandoni el sector privat pel públic? Qui no recompensaria aquest nou banc estatal pel seu compromís amb el món rural?
Però el món de les finances no ho permetrà. No afavorirà la competència. Com que ja té els nostres diners, no ha de posar-nos-ho fàcil. Tenim els nostres diners segrestats per aquestes entitats que als seus anuncis parlen de confiança, responsabilitat, proximitat, que no tenen comissions, que fan realitat les nostres il·lusions, que són a la teva mida, que t’ajuden a pagar els rebuts. Parlen de seguretat o que els teus diners treballen per tu i ells sabran treure’n el màxim profit i et faran la vida fàcil. La veritat és que crear un banc públic sí que seria una revolució a favor del consumidor, i que: Visca la competència!
Però el tancament de sucursals no només té les seves conseqüències al món rural, hi ha altres efectes que ens haurien d’ajudar a valorar el model d’entitats bancàries actual.
Com a gestor d’una entitat social, he de fer diferents tipus de pagaments i em trobo amb la impossibilitat de trobar una sucursal al meu barri, on fer aquests ingressos en metàl·lic. La reducció d’oficines bancàries pràcticament impossibilita fer aquest tipus de serveis, especialment si són impossibles per caixer. Davant d’aquesta situació, el nostre banc només ens oferirà fer transferències, però amb els corresponents recàrrecs per comissions. Així que els bancs redueixen i dificulten l’atenció personal i propera per forçar la utilització de serveis en línia i cobrar-nos-hi.
I si parlem de serveis en línia necessàriament hem de pensar: tota la població està preparada i té les eines per fer servir aquest tipus de serveis? Perquè si fer servir un caixer automàtic es pot fer complicat, una web o una app és una tasca impossible.
