Joan-Ignasi Elias i Cruz, doctor en Humanitats
Quan parlem de l’aigua, parlem de civilització i, per tant, de cultura. Així ens ho exposa el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: «Civilització: Estadi evolutiu de la cultura que succeeix a la barbàrie i que es caracteritza, principalment, per l’existència d’una organització política de tipus estatal, el desenvolupament de les ciutats i l’escriptura. / Avançament d’una societat i d’una cultura en l’ordre intel·lectual, social, moral, etc.».
En aquesta cadena aigua-civilització-cultura, ens podem remuntar als sumeris (3500 aC), que era un poble actiu i hàbil. Entre altres coses, van crear sistemes de canals i dics per canalitzar i emmagatzemar l’aigua, i aquest fet va permetre un gran desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia. Per controlar-ne els productes, l’activitat comercial, els impostos i la regulació legal sorgiren els primers signes que derivaren en la invenció de l’escriptura. Al principi, es va començar marcant les dades sobre una tauleta d’argila tot utilitzant una canya. Amb ella es feien unes marques en forma de falca, i d’aquí la denominació de cuneïforme.
Els egipcis, per la seva banda, varen construir dics i canals per emmagatzemar l’aigua i distribuir-la per les terres del voltant, i així van augmentar la producció agrícola. El Nil es va convertir en la gran via de comunicació i a les seves ribes hi van sorgir grans ciutats, com Memfis o Tebes. Per dur a terme aquestes tasques, van desenvolupar el càlcul i la geometria, i van establir un calendari de crescudes. També van crear sistemes de comptabilitat i tècniques constructives i hidràuliques. Als temples es feien les observacions astronòmiques i els càlculs matemàtics. L’any va ser dividit en 365 dies, i el dia, en 24 períodes. També utilitzaven l’escriptura en relleus murals i en fulls de papir, una planta molt abundant a la vora del Nil. Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, els temples i la documentació oficial.
Pedra de Rosetta
El descobriment de l’anomenada pedra de Rosetta, a les darreries del segle XVIII en l’expedició francesa encapçalada per Napoleó Bonaparte al país del Nil, va fer possible que l’egiptòleg Jean-François Champollion pogués desxifrar aquest tipus d’escriptura al començament del segle XIX (1822). Aquesta pedra de basalt negre presentava un mateix text escrit en tres versions diferents: jeroglífica, demòtica (la forma simplificada de l’escriptura egípcia) i grega clàssica. Aquest fet ens ha permès obtenir un coneixement molt complet de la història egípcia.
Una altra qüestió és la simbologia que hem atorgat a l’aigua, com és fer de mitjancera, de comunicació, de transport o vehicle, i també en els àmbits simbòlics i religiosos i en molts mites en què l’aigua estava a l’origen de la vida (p. ex.: al Gènesi, quan Déu separa les aigües del cel i de la Terra, en un ressò dels mites de l’antiga Mesopotàmia).
En la mitologia cèltica, Sulis és la deessa de les aigües termals; en l’hinduisme, el Ganges és personificat per una deessa, i segons els textos vedes la deessa hindú Sárasuati representa el riu del mateix nom. L’aigua és també en el vishnuisme un dels cinc elements bàsics, entre els quals consten també: el foc, la terra, l’espai i l’aire. Alternativament, els déus poden ser considerats patrons de fonts, rius o llacs. De fet, en les mitologies grega i romana, Peneu era el déu riu, un dels tres mil rius o de vegades inclòs entre les tres mil oceànides. En l’islam, l’aigua no és només la font de vida, sinó que cada vida està composta d’aigua.
També són força comuns els símbols mitològics de les sirenes, amb un tors de dona i cua de peix, que surten a àmfores, vasos i miralls, i en narracions i poemes, com l’Odissea d’Homer. En la mitologia catalana, són conegudes les dones d’aigua, figura femenina que habita en indrets com estanys, torrents, salts d’aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d’aigües i llacs subterranis.
Així mateix, hi ha la creença que l’aigua té poders espirituals. Recordem que algunes de les doctrines religioses que incorporen el ritual de rentat o ablucions com a símbol de purificació són: el cristianisme, l’hinduisme, el moviment rastafari, l’islam, el sintoisme, el taoisme i el judaisme. Al cristianisme, es fa servir durant el baptisme per netejar el pecat original amb l’aigua beneïda; a l’islam, les ablucions són necessàries abans de començar a pregar i es renta el cos dels morts; en el sintoisme, l’aigua és emprada a gairebé tots els rituals per purificar una persona o un lloc, com és el cas del ritual misogi. Moltes religions també consideren que algunes fonts o masses d’aigua són sagrades o almenys afavoridores, com per exemple a la ciutat de Lorda (Lourdes), d’acord amb el catolicisme; el Jordà (almenys simbòlicament) en algunes esglésies cristianes; o el pou de Zamzam en l’islam.
Quant a la filosofia, podem trobar Tales de Milet (s. VII-VI aC), un dels set savis grecs, que va afirmar que l’aigua era la substància última del cosmos, on tot està conformat per l’aigua, que és el principi original de totes les coses i de la qual tot procedeix i a la qual tot torna una altra vegada. I recordem la permanència de la vida en el fluir simbòlic del riu i el canvi constant de la vida, a partir del que ens deia Heràclit (s. VI-V aC) que no ens podem banyar dues vegades en la mateixa aigua. A més, Empèdocles, metge, poeta i filòsof de l’antiga Grècia (s. V aC), sostenia la hipòtesi que l’aigua és un dels quatre elements clàssics al costat del foc, la terra i l’aire, i era considerada la substància bàsica de l’Univers. I en la filosofia tradicional xinesa, l’aigua és un dels cinc elements al costat de la terra, el foc, la fusta i el metall.
Si continuem el recorregut per àmbits culturals, com la literatura, podem trobar bons exemples amb l’aigua com a eix central. La llista seria pràcticament inacabable i per això només n’esmentarem alguns: el clàssic ineludible d’Odisseu (Ulisses) viatjant cap a Ítaca a l’Odissea d’Homer; el simbòlic ofegament d’Ofèlia en el Hamlet shakesperià; Camí de sirga, la novel·la de Jesús Moncada en què el riu esdevé memòria d’una època i d’un estil de vida; el mite de la Dama del Llac a Lancelot, el cavaller de la Carreta de Chrétien de Troyes, que treu l’espasa Excalibur del fons del llac; o la moderna novel·la negra La dama del llac de Raymond Chandler, amb la investigació detectivesca d’unes coincidències…
Impressió, sol naixent. Claude Monet, 1872.
En la pintura, és un tema força recurrent, en forma de riu, de llac, d’estanc, de font, etc. Podem aturar-nos en alguns exemples, com ara Impressió. Sol naixent, de Claude Monet, un símbol de l’impressionisme que podem veure al Museu Marmottan (París); Narcís, el mite de l’aigua com a espill obsessiu de la pròpia imatge en el quadre de Caravaggio (Galleria Nazionale d’Arte Antica, Roma); el Gran Canal de Venècia des del Palazzo Foscari a Carità, de Canaletto (The Wallace Collection), amb una Venècia idealitzada; el bodegó L’aiguader de Sevilla, de Diego Velázquez (Wellington Museum, Londres), o Els paraigües de Pierre-Auguste Renoir (National Gallery, Londres).
En el cinema, entre molts d’altres, podem trobar-hi títols tan significatius com Els paraigües de Cherburg, de Jacques Demi, amb Catherine Deneuve de protagonista i música de Michel Legrand; Rain man, de Barry Levinso, amb Dustin Hoffman i Tom Cruise; i els clàssics Singing in the rain, amb els balls antològics sota la pluja de Gene Kelly, i La reina d’Àfrica, en la travessia pel riu amb una precària embarcació de Humphrey Bogart i Katherine Hepburn.
En la música, hi trobem des de la suite de Música aquàtica de Händel, fins al cançoner popular (Baixant de la font del gat, Plou i fa sol), tot passant per «la pluja que no sap ploure al meu país» d’en Raimon.
En definitiva, com veieu, només amb aquests brevíssims recorreguts, hem pogut constatar com anar des de l’aigua fins a la cultura de la nostra civilització amb un volum inesgotable i una rellevància de primer ordre. En tot cas, però, haurem de tenir en compte, en temps de canvi climàtic, la dita del nostre refranyer: «A la vora del riu, no t’hi facis mai el niu», pel que pugui ser…
