Joan Boldú
La història del pensament polític ens parla d’una tradicional acceptació del fet que els polítics menteixen.
La confrontació entre la veritat i la mentida és un tema recurrent. Estic d’acord amb Montaigne, en què als “Assaigs” ens recorda que no som éssers humans ni estem lligats els uns amb els altres més que per la paraula, i amb Hannah Arendt, que a “La condició humana” escriu que el discurs és el que converteix l’ésser humà en un ésser polític. Penso, conseqüentment, que la vida política només és possible sobre uns fonaments de veritats compartides. La major part de les transaccions que fem no suposa la confiança amb els altres, no ser enganyats? Si no, com viure en societat, si el que impregna la vida social és l’engany? Quin sentit té la comunicació i la política, si la retòrica i la demagògia són l’única forma de discurs? Tanmateix, la mentida política ha fet estada a l’espai públic per a quedar-s’hi; és una qüestió antiga, però molt actual: l’engany, la simulació, la dissimulació, el fingiment, les falses promeses, l’ocultació d’informació, la tergiversació, el secretisme ha estat present en la vida pública de qualsevol societat organitzada de qualsevol època. A través de tres metàfores dono una ullada al tema de la mentida política des de tres punts de vista: la relació de la política amb el teatre, amb el “mercat” i amb el futbol.
Si bé la idea de la màscara i del teatre del món la trobem al Renaixement, és a Plató i als estoics -Sèneca, Epictet- quan ja es parla de la tragèdia i comèdia de la vida. L’home com a actor, les màscares, l’engany són vells temes que formen part de la vida quotidiana. Aquesta metàfora posa l’engany com un dels temes importants de la vida social, en què l’actuació dels individus és un artifici pel qual exerceixen, emmascarats, els seus papers socials. El món de la política sempre ha estat vist com un gran teatre, encara que la forma de representar el poder ha anat canviant al llarg de la història. La política és un espectacle. El mateix Parlament, l’espai del diàleg, de la discussió, de la confrontació, de l’entesa es transforma en el lloc de l’actuació, on els debats es converteixen en representació teatral, de vegades força dramàtica. En aquesta representació guanya gairebé sempre la forma sobre el fons, l’aparença sobre la realitat, la mentida sobre la veritat.
La democràcia, el sistema econòmic de la qual és el capitalisme, funciona com un “mercat”, en què els partits polítics són “marques”, el producte de les quals és comprat pels votants. Aquí importen més les emocions que no pas la raó, per això el màrqueting polític estudia les necessitats del públic amb l’objectiu de col·locar una “marca” a la ment dels consumidors tot generant “publicitat”, dirigida no a la raó, sinó als sentiments. La publicitat política considera els electors com a mers consumidors a qui cal vendre bé el producte. Des d’aquesta perspectiva no és estrany que hi hagi manipulació, que el polític menteixi sovint, que ens vulguin vendre la moto. El que és estrany és que les mentides, escrites amb majúscules, no vulguin ser vistes ni castigades pels electors.
A més de ser com un teatre o un mercat, l’escena política s’assembla al futbol, en què competeixen diferents equips amb l’objectiu de guanyar. Aquests són sostinguts d’una manera extrema pels “hooligans”, els fanàtics seguidors, els quals estableixen entre els seus membres una forta identitat de grup -tenen un nom, banderes, càntics, ideologies- i impregnats de fortes passions tenen un comportament irracional, agressiu, violent, vandàlic dintre i a fora dels estadis. En temps d’extrema polarització política com l’actual, penso que hom pot afirmar que, com en el futbol, certs dirigents polítics i certs militants es comporten com a “hooligans”, dins del parlament amb agressivitat, violència i vandalisme verbal i gestual i a fora amb manifestacions, amb violència simbòlica, amb enganys, notícies falses, boles, farses, difoses a través de certs mitjans de comunicació, denunciades per falsos sindicats i admeses per parcials jutges amb la finalitat de guanyar per les cíniques mentides el que no es pot guanyar per les urnes.
