Victor Manuel Punzano
No és la primera vegada que escric sobre els festejos taurins, sigui quina sigui la seva modalitat. Crec que tampoc serà l’última, encara que anhelo poder veure, i més aviat que tard, la seva extinció.
Són les regles del joc, Darwin entra en escena i la selecció natural s’obre camí. La tauromàquia no és art, tampoc és cultura, per molt que els seus valedors emprin erròniament sengles etimologies. Si la defineixo amb les paraules que neixen dels meus sentiments, cauré en el tòpic de l’insult groller i no és la meva intenció ferir sensibilitats.
La relataré tan gràficament com sigui possible i evitant sucumbir en detalls innats a la seva pròpia violència més enllà de l’evidència. Consisteix bàsicament en el sacrifici d’un animal, remugant, al qual el folklore més forassenyat ha convertit en un ésser brau la fi única del qual és la mort en la lídia. La litúrgia del ritual es basa en l’ús d’espases, piques i tota índole de materials punxants a les mans dels botxins, i que empreuran sense cap pietat per travessar i perforar l’organisme de l’animal fins que mori ofegat entre la seva pròpia sang i vòmits. Si la resistència del bou a morir és tal que malgrat tenir llargs minuts una espasa travessant el seu llom, pulmons i entranyes en direcció a l’abdomen, destruint-li venes, artèries i altres òrgans vitals; en el millor dels casos serà rematat en “descabello” amb una altra espasa o a “puntillazos” al clatell. En el pitjor, l’arrossegament de l’animal es produeix quan encara aquest està amb vida. El rastre de sang que deixa al seu pas és la ignomínia i la vergonya d’una societat arcana i de tots els que permeten que aquesta sàdica festa es perpetuï malgrat la seva repugnància i del rebuig que invoca.
Per això em congratulo de la iniciativa legislativa popular que es va tramitar al Parlament de Catalunya l’any 2010 i que va prohibir aquests “festejos” a la meva terra. Cal reconèixer, no obstant això, que Canàries va ser la banderera a prohibir la tauromàquia l’any 1991 amb una molt llei avançada per al seu temps, la Llei autonòmica de protecció animal.
S’ha aixecat molta polèmica amb relació a la supressió del Premi Nacional a la Tauromàquia, que va instituir, per cert, un govern socialista el de Rodríguez Zapatero i que Miquel Iceta en les seves funcions com a ministre va defensar en el seu moment. És una fita històrica que un ministre parli obertament de la necessitat de canviar el rumb institucional que des del govern es dona al món del toro. Em complau sentir les paraules del senyor Urtasun, i també faig el mateix amb Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern donant suport a la seva iniciativa i etzibant el punt i a part. Les crítiques han arribat des d’estaments pseudoliberals i puritans amb la tradició espanyola sobre la base de la llibertat de l’individu. Crec fermament en la llibertat de l’ésser humà, però no resideix en el dret de fer el que ens plagui. El que és bo i el que és dolent es constitueix en la moral, i, per consegüent, en l’avenç que com a societat en fem. Històricament, les tradicions queden obsoletes o evolucionen. Si aquesta és perniciosa per al conjunt social o projecta una imatge negativa, la llibertat ha de ser defugida per imposicions legals que pugui aprovar la majoria. Avui som majoria els qui creiem que la tauromàquia és pretèrit. A excepció de grans esdeveniments i fires, el món del toro agonitza com un animal tancat. Si sobreviu és gràcies a subvencions, moltes des dels governs regionals. Em dol que els banderers d’aquesta llibertat obviïn intencionadament que el seu concepte radica també a decidir democràticament que diners públics s’ha de destinar a un fi o un altre. Places buides i el fàstic que una de les formes representatives de l’estat sigui el maltractament animal institucionalitzat han d’esdevenir en el punt i a part del que parlava la Sra. Díaz i que hauria de materialitzar-se en lleis eficients, com la inclusió del toro de lídia a la llei de protecció animal.
La llibertat és la base de la democràcia i d’acord amb ella és al plenari del parlament Espanyol, on algun dia, es vulgui o no, caldrà posicionar-se sobre la tauromàquia.
