Jesús Alturo i Perucho, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica UAB
Del debat neix el coneixement. El proppassat 20 d’abril, el Sr. Ramon Bosch va publicar, en aquestes mateixes pàgines, un article.
En aquest article replicava, no sé si amb una mica de retingut enuig (“debat sense oportunitat”) i un xic de sarcasme desdenyós (“bonic i estèril debat”), el meu parer que la forma més pròpia per a designar la noble ciutat vallesana és Terraça. Així ho he defensat, en efecte, en un recent article aparegut a “Núvol” i així ho he manifestat en diverses publicacions científiques antigues, per bé que, en aquestes, de manera més tangencial.
Diria, però, que el Sr. Bosch no ha capit que la meva voluntat és a intenció de bé. Segons ell, pretenc “fer bullir l’olla dels essencialismes”. I potser sí que, sense pretendre-ho, he contribuït que algú ens hagi servit una olla barrejada, amb mescla de conceptes allunyats i divergents. En rigor, el meu actual contrincant (i confio que futur bon amic) s’ha fixat sols en un dels arguments que addueixo i no valora la totalitat del meu raonament, ni la part substancial. Convé, doncs, que respongui a les seves paraules i expliqui millor les meves.
En essència, el que jo afirmo és que “Terracia” sempre ha estat la forma llatina i “Terraça” la forma catalana, i que aquestes dues expressions són les que apareixen, sense excepció, a tots els documents més antics. Només, a partir del segle XVI, la variant “Terrassa” començarà a oposar-se i a guanyar terreny al nom català tradicional. Aquesta novetat arribà per la influència política i cultural castellana que llavors pressionava el nostre país. Atès que la pronunciació de “Terraça” i de “Terrassa” és idèntica, el canvi només afectà l’escriptura.
I assevero també que l’ús atàvic de la grafia “Terraça” neix del respecte a l’etimologia del mot, que deriva de terracea. D’aquí que conclogui que, com que la paraula llatina que acabo de recordar és l’origen del nom Terraça i la que respecta aquell ètim és la tradició no contagiada per elements forans, des del punt de vista científic no hi ha altra forma ortogràfica possible que l’originària, Terraça. De la mateixa manera que, a dreta llei etimològica i gramatical, caldria escriure “terraça” i “terraçà”. És clar que sí! Lingüísticament i històrica, no pot ser d’altra manera. I si vaig errat, acceptaré amb la millor disposició de ser amonestat i agrairé de cor de ser corregit. Però només em rendiré a arguments que s’adeqüin als principis de la ciència.
Car una qüestió ben diferent és que a alguns, com al mateix Mestre Fabra, els plagui més l’ús de la doble essa que no pas el de la ce trencada, perquè consideren que de ces trencades n’hi ha massa! Aquesta alternativa no té res a veure amb la pràctica que exigeix un mètode científic. Obeeix simplement a una preferència personal. I el que va a gustos és sempre arbitrari, sovint capriciós i de vegades improcedent. Certament, és lícit de votar, en qualsevol ocasió, allò que més ens agradi. Per idèntica raó també hom podria acordar per vots si la terra és rodona o plana, o si el sol gira al voltant de la Terra i no a l’inrevés. Però, científicament, la realitat és la que és i no canviarà perquè una majoria prefereixi el que no és real.
I ni cal dir que, en el nostre cas, tant la essa com la ce trencada són totes dues veres i pures lletres catalanes. Ben genuïnament catalanes.
Com ho és, naturalment, la hac, lletra evocada pel Sr. Bosch, referint-se, fora de propòsit, a l’exemple de la duplicitat Vic/Vich. La capital d’Osona deu el seu nom al terme llatí “vicus”. L’afegit de la hac no és per cap raó etimològica, sinó diacrítica.
D’altra banda, el Sr. Bosch accepta l’arbitratge com a sistema per fixar la norma ortogràfica. I s’aixopluga en una citació que fa d’una excel·lent obra del bon amic Joan Martí, una citació agafada pels pèls i més aplicable a un altre context històric. A més, ja se sap que els àrbitres són arbitraris, ni que sigui per genètica etimològica. D’aquí que, a alguns almenys, ens sembli que l’ortografia s’ha de basar en el respecte escrupolós a les lletres originals del mot que es vol escriure. Per això pronunciem “kassá”, però escrivim “caçar”. Aquestes són consideracions científiques. I jo no crec que hàgim d’apartar-nos-en. D’aquí ve que opini que una de les més cultes ciutats del nostre país no pot ser coneguda amb una grafia tacada per la impuresa de la incorrecció. Per petita que sigui la taca.
I si en un cas com el que ara ens ocupa (extensible a no pocs topònims del nostre país), es posposa que les normes ortogràfiques, com les lleis, s’han de forjar dins la fornal del raciocini, potser haurem d’acceptar que no és la nit la que recula, empesa per la claror del dia, sinó al revés, i haurem d’acabar admetent que sí, que els prats són blaus, tal com calgué acatar en un cèlebre judici reportat, a manera d’exemple, per la sàvia literatura antiga.
