Joan Boldú
La diada de Sant Jordi és, entre altres coses, un homenatge al llibre.
Independent del seu suport material, el que fa que un llibre sigui un llibre és l’escriptura, una de les millors creacions de l’ésser humà. Sembla que no hi ha un únic origen, sinó que nasqué a diferents llocs del món de forma independent. Tanmateix, les primeres formes d’expressió escrita es troben a Mesopotàmia (3300 aC ) amb l’escriptura cuneïforme -sistema de signes en forma de falca que presentava la incisió del càlam en la tauleta d’argila- i a Egipte (3200 aC) amb l’escriptura jeroglífica, d’ideogrames i fonogrames. El III mil·lenni a. C. emergeix la primera expressió estrictament literària, el poema de Gilgamesh. Més tard, al s. XIV aC apareixen els primers alfabets coneguts -sistemes de símbols i grafies que serveixen per configurar per escrit un idioma. L’invent de l’escriptura suposà una fita molt important per a les civilitzacions. El trànsit del final de la Prehistòria a l’inici de la Història de la Humanitat el determinà l’aparició de l’escriptura.
L’escriptura -tot text- és, si ningú li pregunta o no la mira, silenciosa i invisible. Té, però, implicades diferents qüestions -el procés de lectura, la memòria i l’oblit, l’escriptor i el lector, el context, la veu humana, els suports materials, la metàfora de la llavor, el diàleg-, que ens parlaran d’ella, si ens hi immergim amb una lectura pausada i atenta. El procés de lectura és obert, és a dir, el text no té un contingut únic o últim, sinó que el llenguatge que es mostra al lector té múltiples possibilitats de significat, de sentit; és dinàmic, la veu de l’escrit inicia una pluralitat de possibilitats que s’adeqüen a la consciència i a la ment de qui llegeix; és interactiu, el passat -la memòria- es fa present com a escriptura, la qual surt de l’oblit per mor dels ulls que llegeixen. En efecte, l’escriptura és memòria, vista des del present; però en el present de la seva creació -el passat-, l’escriptura és temps cap al futur, en què escriptor i lector podran comunicar-se des de les dues vores del temps, l’una llunyana, invisible –el passat–; l’altra, pròxima, visible –el present–. Tot text és també context. L’escrit parla, encara que no ho pugui fer l’ésser humà que el va escriure. Ara bé, aquesta parla no neix des de la neutralitat, ja que tot text porta a la seva esquena allò -el context històric, social, polític, etc.- que acompanyà l’escriptor fins a les tauletes, papir, pergamí o paper. Ara bé, el text també és vist, llegit o interpretat pel lector, el qual, com l’escriptor, duu el context a la seva esquena.
Darrere un ésser humà que ens parla -oralitat- hi ha el món –fets, circumstàncies, creences, prejudicis, ideologia, etc.– que condiciona aquest parlar. Podem saber de què parla perquè vivim un temps i un espai compartits. Ara bé, l’escriptura que arriba i roman al nostre present es va plasmar en un altre temps, induïda per altres motivacions. El que els éssers humans han parlat al llarg dels segles s’ha perdut. En canvi, la major part del que han escrit ha pogut arribar a múltiples i successius presents, a causa del tret principal de l’escriptura: la transformació del so en signe visual. La veu lligada a l’home que la pronuncia cau dintre de la limitació temporal de la condició humana i va morint amb ella. L’escriptura, però, unida a la matèria, al papir, pergamí o llibre, se situa, com a signe escrit, en la temporalitat que no necessita el suport de l’ésser humà com ho necessita la veu. Ara bé, els missatges que arriben a través de l’escriptura necessiten temps per ser assimilats. Cada paraula és com una llavor que germinarà i fructificarà segons hagi estat preparada la terra, és a dir, el món contextual que l’envolta, en què dos camps i dos sembradors, l’escriptor i el lector, dialoguen -preguntes i respostes- sobre la producció de sentits i la constitució de continguts. El temps lent de la lectura és el temps fèrtil d’un lent diàleg amb els textos des del punt de vista de la seva creació -l’escriptor- i de la seva recepció -el lector. Un text sense preguntes fora un text sense respostes, sense diàleg; conseqüentment, un text estèril.
