Salvador Cardús i Ros
Fa quinze dies, Xavier Marcet publicava en aquestes pàgines un article deliciós sobre la seva –nostra– infància i sobre el “món d’abans”, titulat “Vius de miracle”. Sí: abans es vivia molt més a la intempèrie i sense tantes proteccions.
I és que, certament, a mitjan segle passat, ni la infància estava sobreprotegida com ara, ni l’adultesa era vigilada i regulada per l’Estat amb tantes normes preventives i tants controls i prohibicions. Si més no, en el terreny material, a la vida quotidiana. Marcet en feia una descripció prou extensa, també molt útil per fer conèixer aquells anys en què “vam viure perillosament”, per dir-ho com la pel·lícula de Peter Weir.
No sé si s’ha estudiat, però una anàlisi comparada entre la taxa de cames i braços trencats de les criatures dels anys seixanta del segle passat i els d’aquest tercer decenni del segle XXI ens podria donar pistes objectives d’aquesta presència quotidiana del risc físic. I també és veritat que ara, qui sap si gràcies a les normatives preventives –prohibicions de fumar i de beure alcohol en alguns espais amb les respectives campanyes, advertències sobre les dietes, els constants controls analítics de diabetis i colesterol…– o més simplement gràcies als progressos mèdics –en tecnologia, en recerca, en instal·lacions, en formació mèdica, en despesa pública…–, el fet és que dels anys cinquanta a l’actualitat, hem afegit una vintena d’anys a l’esperança de vida en néixer: 15 minuts més de vida per cada hora que passava!
Però si tot això és així en el pla material, en el físic, no sé si es pot dir el mateix en el pla espiritual, mental o moral, i en el social. Fa cinquanta o setanta anys, el que es protegia eren les creences i la moral individual i un entorn familiar estable. Ja ho sé: d’aquella manera tan autoritària. Però en tot cas, no menys autoritària que les proteccions materials d’ara. Hi hem sortit guanyant? És impossible fer-ne un únic balanç. Perquè ara també ja veiem quins són els resultats de la sobreprotecció de les nostres criatures, amb molts més problemes d’inseguretat i, en un marc d’incerteses greu, de més casos de salut mental. És que actualment –amb tanta educació emocional pel mig, més benestar i més protecció– hi ha més infants feliços que als anys seixanta?
I també és observable que, malgrat tantes advertències, les conductes de risc entre els adults han pres formes molt més agressives que les de fa cinquanta o seixanta anys, sobretot a causa dels riscos tecnològics. Quin serà l’impacte en les futures generacions en la salut –en la física, com la vista, l’oïda o la manca de son, o en la social per l’accés precoç a la pornografia, posem per cas- de l’abús i l’addicció a les xarxes socials? I quines seran les conseqüències emocionals pel grau d’inseguretat personal i col·lectiva que vivim –o percebem– en un marc social tan divers i complex com l’actual? Quines són les angoixes que actualment ja es viuen pel fet de no tenir davant un futur previsible i ben dibuixat?
Es pot dir que estem més protegits materialment, segur, però alhora més desprotegits espiritualment, o si voleu, moralment. I la intempèrie moral té un gran impacte sobre nostre que no pot atenuar la seguretat física. En qualsevol cas, Xavier Marcet té raó, estem vius de miracle. Però no només les generacions d’aquells temps passats. També estaran vius de miracle les generacions actuals i les futures.
