Ramon Bosch
Com a membre que vaig ser de la Comissió de Toponímia de Catalunya que va elaborar el nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya em permetran que digui la meva en el bonic i estèril debat sobre si cal escriure “Terrassa” o “Terraça”.
Una de les coses en què es va haver de dedicar més el president d’aquella comissió, Lluís Jou, fou a fer entendre als membres de l’Institut d’Estudis Catalans que, per fixar el nomenclàtor, no n’hi havia prou amb tenir la raó filològica sinó que encara era més important que te la donessin perquè, segons la Llei de Bases de Règim Local, correspon a la Corporació municipal “l’alteració del nom del municipi”. I aquesta era una de les meves feines a la comissió, mirar de convèncer alguns alcaldes perquè adaptessin el nom del seu municipi a les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. En molts casos ens en vam sortir, en d’altres, com Rialp o Roda de Barà, no. I en alguns ni tan sols ho vam intentar com amb Baqueira, que és més una marca que un topònim. Comprendran que, vint anys després, em sembli una ironia de la vida que a la meva ciutat hi hagi un debat per fer sortir el seu nom oficial de les normes ortogràfiques.
Dit això, es pot canviar el nom de la nostra ciutat? Clar que sí, només cal tenir el vot de la meitat més un dels membres del ple municipal per decidir si a partir d’ara Terrassa s’escriu “Terraça” o “Tarrasa” o “Sant Pere Jussà”. Ara, té sentit aquest debat? Des del meu punt de vista, cap ni un, més enllà de fer bullir l’olla dels essencialismes, com queda clar en l’article de Jesús Alturo, publicat al “Núvol”, en defensa de la nova denominació. Alturo hi afirma que vam escriure “Terraça” fins que “la genuïnitat catalana (però no sols catalana) d’una lletra com la ce trencada decau al mateix ritme que declina l’ús de la llengua pròpia entre l’estament escolarment més instruït de la societat del país”. I encara més, sosté que la “ç” és una lletra “d’una pura autenticitat”. I aquí, crec, està el moll de l’os del debat, en aquesta “pura autenticitat” que reivindica Alturo i per això alguns defensen que cal escriure “Terraça” però ningú no reivindica “Vich”, grafia, aquesta última, que també apareix en molta documentació medieval. Deu ser que la “h” no té una autenticitat tan pura.
Aquest és un debat sense oportunitat. Fa més de cent anys que es van fixar les normes ortogràfiques amb què escrivim el català i es va decidir que els derivats de “terra” s’escrivissin amb doble essa: “terrassa”, “terrassà”, “terrassaire”, “terrassal”, “terrassania”, etc. que també deuen tenir dret, suposo, a exhibir la pura autenticitat de la ce trencada. Aleshores hi hagué un encès debat entre els que volien unes normes ortogràfiques més coherents amb la gramàtica històrica (Alcover, Matheu, Rubió, Milà i Fontanals) i aquells que, encapçalats per Fabra, volien una ortografia més instrumental, com explica molt bé Joan Martí Castell en el seu recent llibre “La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans davant la normativa de la Llengua Catalana”, on podem llegir aquest definitiu paràgraf: “sense que sigui totalment arbitrària, la tria de la representació gràfica d’un idioma és un procés que admet que la condició principal en la presa de decisions no sigui allò que atorgui la major justificació històrica documentada, sinó allò que es considera més eficaç en la implementació en els col·lectius que l’han d’emprar; allò que, en suma, tingui més garanties que acceptarà la comunitat sencera dels parlants”. No crec que calgui afegir res més.
