Salvador Cardús i Ros
La violència d’alguns homes en contra d’algunes dones és una veritable xacra que cal combatre amb molta intel·ligència. No n’hi ha prou amb recórrer a discursos ideològics que fan que tots els homes siguin agressors en potència, i totes les dones possibles víctimes.
I potser també caldria considerar la violència que es produeix en la direcció contrària, ni que sigui quantitativament menor i aquesta no encaixi en els actuals patrons ideològics dominants. Les generalitzacions dissolen les causes i les responsabilitats concretes d’uns i altres, i no resolen de manera eficaç el drama. Penso que falten més aproximacions fonamentades en la psicologia que en la ideologia.
Precisament, el fet que en els darrers deu anys qui hagi hagut un increment del 45% de denúncies -no de casos- per violència masclista a Terrassa pot ser una prova que tots els instruments posats al servei del seu combat no acaben de funcionar. És cert que cal matisar la dada. En primer lloc, les denúncies no són la prova definitiva dels fets. En segon lloc, en aquests deu anys s’ha anat eixamplant la definició d’allò que es considera violència, com ja advertia l’advocada Trinidad Amela entrevistada pel Diari de Terrassa. I tercerament, encara, la bona notícia podria ser que amb la creixent presa de consciència de la necessitat de denunciar les agressions i la millora de tots els dispositius que ho faciliten, fins i tot en el supòsit que els casos de violència real fos la mateixa o fins i tot hagués disminuït, les denúncies seguirien enfilant-se. Al capdavall, també com deia Anna Belén Fernández del Casal de la Dona al Diari, les denúncies no abasten pas tots els casos que hi ha. Set o vuit-centes denúncies en un any, en una gran ciutat com la nostra, no semblen reflectir tot el clima de violència probable.
I és que en una ciutat culturalment tan diversa és obvi que la percepció subjectiva de què és i no és violència, i sobretot del que és violència denunciable, pot canviar molt segons les persones i els col·lectius. Les campanyes per prendre’n consciència no arriben de manera similar a tothom. També canvia molt el risc que s’assumeix en fer la denúncia segons les condicions materials que permeten o no afrontar les conseqüències de l’inevitable trencament d’una estructura domèstica. Per tant, s’ha d’entendre que el combat d’aquest tipus de violència té un recorregut llarg, en alguns casos d’abast generacional. I, per això, el que cal aconseguir és que les noves generacions arribin a la maduresa psicològica i personal havent superat els models culturals anteriors que havien normalitzat la violència.
En aquest sentit, l’anàlisi precisa de les dades de les denúncies, ens hauria de permetre conèixer més a fons l’abast, les circumstàncies i els perfils d’agressors i víctimes. Per exemple, l’edat. Algunes informacions no semblen massa falagueres respecte al progrés de les noves generacions en aquesta matèria. La cultura que majoritàriament consumeixen els joves -particularment la musical- no exclou la violència sexual del seu imaginari relacional. El paper de les Xarxes Socials fent accessible aquests models violents a edats molt tendres, tampoc. Les dades disponibles assenyalen que el 55% dels adolescents han rebut missatges de contingut sexual i un terç ha accedit a pornografia en línia. L’empitjorament de la salut mental dels joves, tampoc. No són pas bones notícies. Calen més estudis aprofundits i menys exorcismes.
