Txetxu Sanz
Més enllà de si és un model organitzatiu, un sistema de treball o, com diu algun polític, un sentiment, el federalisme ha estat un eix fonamental al debat polític del socialisme català des de fa dècades.
Durant els darrers anys, l’independentisme ho va intentar desprestigiar com a tercera via entre el nacionalisme espanyol i el català, sobretot perquè les enquestes el situaven com l’opció més desitjada entre els catalans. No es van cansar d’argumentar que era un model que no tenia el suport de ningú o que no s’entenia. I una mica de raó tenien, ja que a Espanya ho accepten, fins i tot ho volen, però no acaben de fer passos en aquesta línia i com a mostra hi ha el Senat, aquesta càmera que tots diuen que ha de ser de representació territorial, però que segueix sent una segona lectura del Congrés, ara utilitzada com a eina partidista pel PP davant la seva impossibilitat d’aconseguir la majoria al Congrés.
La gestió del ministre Illa durant els primers mesos de la pandèmia va introduir un nou terme vinculat al federalisme, la “cogovernança”: l’Estat es reunia amb les comunitats autònomes, amb plenes competències en sanitat, per definir com afrontar la covid des del consens i la col·laboració, prioritzant els acords a les xerrameques dels que buscaven més protagonisme. I és que el model autonòmic ha arribat al seu esgotament i ha de donar pas al model federal, que, com deia Maragall, hauria de ser asimètric, o, com diu Illa: units des de la diferència.
El professor d’economia aplicada Francesc Trillas deia no fa gaire a Terrassa que el federalisme defensa el dret a la diferència sense diferenciar-nos en els nostres drets. Aquest concepte més el fet definitori del federalisme, forma d’organització política consistent a establir una aliança entre comunitats per tal d’unir realitats diferents, és la millor manera d’integrar una pluralitat d’ens que volen aliar-se en benefici del conjunt i de cadascuna de les parts i reforça aquesta opció com la millor per donar resposta als reptes més importants d’Espanya en l’actualitat.
Debatre obertament sobre el model d’Estat és una assignatura pendent de la nostra democràcia, un debat en què han de participar la major part dels partits polítics. I s’ha de fer sense por, sense missatges pessimistes, al contrari, des de la premissa que el consens després del debat ens ha d’enfortir com a societat i, per tant, hem de buscar avançar en un model d’Estat que ens sigui còmode i respongui millor al tipus de societat que ens hem creat.
Aquest debat obligarà necessàriament a reflexionar sobre les competències de les comunitats autònomes i aquesta cogovernança. Té sentit delegar competències en matèries legislatives com les cases rurals, consum o altres temes semblants? No seria millor trobar sistemes de cogovernança que permetin la col·laboració institucional, mai el boicot i enfortir les competències en matèries més properes al territori, com ara la inspecció i sanció? També qüestions tan sensibles sobre si l’estat federal ha d’estar compost per totes les comunitats autònomes o per aquelles que tenen trets culturals definits i diferencials, les anomenades històriques.
Cal contextualitzar el nostre espai polític que inclou Europa. Una Europa en construcció permanent amb un clar model federal, en què els països membres deleguen competències nacionals per construir, no només l’Europa econòmica sinó també una Europa social i en què els partits treballen per definir aquest projecte comú des de les seves pròpies visions ideològiques.
Però tornant a Espanya, cal que tant el PP com el PSOE, com a partits majoritaris que han tingut responsabilitat de govern, siguin els artífexs d’iniciar aquest procés de debat sobre el model d’Estat que no faci implosió periòdicament amb reivindicacions nacionalistes oportunistes, però avançant en el reconeixement que les diferències han de ser respectades, que això no trenca res i iniciar una nova transformació que ens porti cap al futur. Però aquesta crida també és necessària a la resta de partits, ja que la construcció d’aquest Estat ha de néixer de l’acord i de la suma de voluntats.
