Joan Carles Folia, Coach Advance Life
El TDAH és un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat. És un trastorn neurobiològic crònic d’origen genètic que es manifesta a la infància i sovint persisteix fins a l’edat adulta.
Afecta aproximadament un 5% dels nens i un 2,5% dels adults en l’àmbit mundial. Una part important dels pacients diagnosticats de TDAH en edat pediàtrica necessitarà durant la seva adolescència i en l’edat adulta tractament i seguiment en les consultes d’atenció primària. La tríada clàssica del TDAH la constitueix el dèficit d’atenció, la hiperactivitat i la impulsivitat. En funció dels símptomes que predominin, el trastorn es tipificarà com a manca d’atenció, hiperactiu/impulsiu o combinat. El TDAH presenta una gran heterogeneïtat clínica i poden existir diferències en la presentació clínica segons el gènere i l’edat. Amb els anys, els símptomes d’hiperactivitat i d’impulsivitat s’atenuen progressivament, mentre que la manca d’atenció acostuma a persistir.
Una vegada explicat des d’un punt de vista científic i mèdic aquest trastorn, deixeu-me que us expliqui trenta anys d’experiència en convivència amb ell, començant pel meu mateix fill. De manual, el meu fill va ser diagnosticat com a tal en versió combinada (ho tenia tot, i dic tenia). Es va llegir molt i sobretot es va fer des d’un punt de vista d’interacció amb l’entorn un treball espectacular. Davant de la impulsivitat, molts passejos per cremar energia, la bicicleta com a protagonista. Davant la manca de concentració, la parcel·lació de les tasques en intervals assumibles per a ell, cada acció presentada i treballada a mida, i davant l’agressivitat, amor, amor i amor. Estic convençut que alguns o bastants dels nens que són diagnosticats amb aquest trastorn necessiten una ajuda farmacològica per compensar alguns dèficits que deuen tenir quant a substàncies que intervenen en els processos neurològics dels seus cervells, però també us diré que n’he conegut molts, moltíssims, que només necessitaven que estiguessin per ells i que es busquessin fórmules allunyades de la química per treballar l’adaptació. No tots ni totes necessiten enterbolir el seu cervell per poder superar algunes inadaptacions a l’entorn en què viuen i alguns desajustaments en el seu creixement.
Igual que amb el càncer, hi ha moltes situacions mèdiques que belluguen una quantitat desorbitada de diners a la indústria farmacològica. Aquesta del TDAH n’és una. És una mica com intentar que no hi hagi guerres al món quan la primera indústria és l’armamentista i, per tant, per poder fabricar armes i màquines de matar ha d’haver-hi un escenari per ser utilitzades i destruïdes per continuar la cadena de fabricació. D’igual manera els diners que suposa la compra de medicaments per incidir en segons quines malalties i trastorns és veritablement esgarrifós. A favor de ser utilitzats aquests medicaments quan realment calen, en contra de ser administrats com si fóssim caramels innocus per a tothom.
Hi insisteixo després d’haver-me relacionat amb molts nens i nenes i ser pare d’un cas que m’aproxima a la situació us puc dir que no sempre és necessari. També us diré que l’altra opció és molt acaparadora. Sempre pensant de manera creativa què puc oferir per lluitar contra un moment d’impulsivitat, manca de concentració i fins i tot agressivitat. La pastilla ho arregla fàcilment, els esmorteeix, l’altra opció implica esforç, temps, amor i dedicació per les dues bandes.
El meu TDAH preferit té 21 anys, viu a 30.000 quilòmetres, té una vida escollida per ell i és una persona perfectament vàlida, responsable, autònoma que no para quiet i que la seva manca de concentració la supera amb esforç i superació. “Agressivitat” és una paraula i un fet que no coneix. No va prendre mai una pastilla, però les rodes de la bicicleta van acabar molt gastades.
