Salvador Cardús i Ros
Si atenem la informació que ens arriba sobre l’actuació de l’Ajuntament de Terrassa –i en general, de totes les administracions–, hi destaca el munt de despesa que fa en obra pública. Però, a més de gastar, contribueix a crear riquesa?
És fàcil d’entendre que a l’administració pública li és més agraït –i rendible políticament– fer saber al ciutadà què es gasta en obres –amb les corresponents inauguracions, si cal per duplicat–, a ampliar els serveis públics o fins i tot a organitzar festes. De fet, és gairebé l’única cosa que el carrer li exigeix, sovint a crits. Més escoles i mestres, més metges i infermeres, més CAP i hospitals, més semàfors i voreres, més neteja dels carrers, més suport al comerç, més ajuts a la cultura, més estadis d’esport, més transport públic, més… I, lògicament, el govern respon –tant com pot– a aquestes demandes.
Tanmateix, de la mateixa manera que quan reclamem més i més serveis en general oblidem que, d’una manera o altra, al final els haurem d’acabar pagant nosaltres, l’administració pública no s’escarrassa gaire a donar compte del que fa per afavorir la creació de riquesa, i si realment hi ajuda. Una riquesa que, en definitiva, és el que va davant del carro de la generació de benestar social. Parlo de si aconsegueix portar bones inversions industrials a la ciutat, de si ofereix una gestió eficaç per a l’obertura d’establiments comercials consistents -no tan sols aquestes franquícies de vida fugaç-, o de si aquesta mateixa administració és un exemple de gestió eficient a l’hora d’evitar el malbaratament dels recursos de què disposa.
És cert, com deia abans, que no sembla que els ciutadans mostrem gaire interès per aquesta altra dimensió de l’administració pública. Per dir-ho d’una altra manera: els terrassencs tenim cap idea de quin és el pressupost municipal? Sabem què paguem per persona i any per mantenir les finances locals? I d’aquests recursos, sabem quina part s’emporta l’estructura municipal i quina retorna directament al ciutadà? Sabem si en aquest retorn hi ha realment una redistribució que afavoreixi els més desafavorits? I fins a quin punt l’acció pública afavoreix el creixement econòmic de la ciutat o més aviat l’empobreix amb despesa inútil i entrebancs burocràtics? Tenim dades que objectivin les respostes a aquestes preguntes?
És obvi que la foto d’una nova plaça, d’un pont refet, d’un nou edifici públic és més fàcil d’explicar, de fer visible, de tallar-ne la cinta inaugural. I, en canvi, donar compte de l’ús dels diners, demostrar que se n’ha fet un bon ús o que s’han aconseguit gràcies a l’acció política de l’administració municipal és molt més complicat. Però, d’una manera o altra, cal demanar que es faci aquesta altra feina i que es faci de la manera més clara possible, ara que abunden els recursos gràfics i audiovisuals.
L’Ajuntament de Terrassa, amb uns 2.500 empleats, deu ser l’empresa més gran de la ciutat. I el seu paper ha de ser doble: administrar bé els recursos disponibles amb una despesa el més racional i eficient possible, però també ha de ser un tractor al servei de la creació de riquesa local. Ho fa? Estaria bé que coneguéssim aquesta altra cara de l’administració.
