Joan Boldú
Quatre autors m’han acompanyat a l’hora de reflexionar sobre la guerra d’Israel contra el poble palestí.
Émile Zola (“Jo acuso”), Martin Luther King (“Tinc un somni”), John Lennon (“Imagine”) i Bob Dylan (“Blowin’ in the Wind”). Els quatre parlaren, escriviren o cantaren per un món millor.
Zola va escriure un al·legat “Jo acuso” (1898) a favor del capità Alfred Dreyfus, falsament acusat d’alta traïció i injustament condemnat a presó, publicat pel diari “L’Aurore”. Als autors de la falsa acusació els considerà persones de maleficència. De la guerra de Gaza hi ha responsables, als quals acuso també de maleficència. “Jo acuso” el Govern israelià d’usar el 7 d’octubre com l’oportunitat d’impulsar els seus somnis i ambicions més radicals, com despoblar i deportar els supervivents de Gaza i Cisjordània -això se’n diu neteja ètnica. “Jo acuso” el Govern israelià de tenir un pla ben programat per assassinar nens, joves, dones, homes i ancians inermes i destruir les seves cases, les seves escoles, els seus hospitals, les seves mesquites, les seves esglésies.
D’aquestes acusacions s’infereix que no es poden tenir “somnis” d’esperança de millora com el que tingué Martin Luther King a “Tinc un somni” (1963): un discurs que expressa el desig d’un futur en què la gent blanca i negra poguessin viure com iguals. De les atrocitats que manifesten el “Jo acuso” només en podem esperar “malsons” compartits. Israel ha causat una de les majors matances de civils inermes que ha patit el món des de la II Guerra Mundial, la presència de la mort es passeja per Gaza de manera que ningú es troba sa i estalvi davant dels enganys del Govern israelià, que desplaça els palestins cap a llocs de falsa seguretat, on fa esclatar les bombes, tanca les portes de sortida i nega l’ajut humanitari.
Què en sortirà d’aquesta guerra? Què podem imaginar? John Lennon, amb la seva cançó “Imagine” (1971), imaginà un món sense religió i sense nacions. Afirmà que ambdues són la causa principal dels conflictes i que per viure en pau és necessari acabar amb ells: el fanatisme i el nacionalisme. La lletra de la cançó és una imatge utòpica d’un món en el qual hi ha igualtat, no existeixen conflictes, en pau i en el qual no hi ha fam. Suggereix que la imaginació és capaç de transformar el món. Tanmateix, situacions com les de Gaza ens ensenyen que la imaginació també pot empitjorar-lo presentant-nos distopies. En efecte, repugna la fusió de religió amb el messianisme, de la fe amb el fanatisme, d’allò nacional amb el nacionalisme. Netanyahu uneix religió i nacionalisme ultra quan afirma que “nosaltres som el poble de la llum, ells són el poble de les tenebres i la llum triomfarà sobre la foscor. A més, Netanyahu ha aplicat la Llei de Talió bíblica -la venjança: “Ull per ull, dent per dent”- amb total desmesura. Aquesta llei estableix l’equivalència entre el dany i el càstig amb l’objectiu d’evitar els excessos en la venjança. Amb el genocidi de Gaza Netanyahu ha anat molt més enllà. Hom no pot ser optimista, ja que l’Estat d’Israel ha estat construït sobre arenes movents – l’ocupació i la despossessió-, les quals, amb aquesta guerra, estan engolint el projecte polític d’un futur de convivència pacífica.
On són les Nacions Unides? No tenim respostes, però sí que ens queden les preguntes com les que feia Bob Dylan a la seva cançó “Blowin’ in the Wind” (1963). Són preguntes sobre la pau, la guerra, plenament actuals. Quants interrogants es queden sense resposta! Tanmateix, val la pena fer-se preguntes, encara que se les emporti el vent, si no volem viure com a idiotes en el sentit grec, desinteressat per allò públic. Què hi ha més públic que el llenguatge? Pregunta Bob Dylan: “Quants canons més hauran de disparar / abans que per fi quedin muts? Quantes morts més caldran / per saber que ha mort massa gent? Quantes orelles hauran de tenir / per sentir com ploren arreu? Quantes vegades podrem girar el cap / fingir que no ens n’hem adonat?” Són preguntes que fan pensar… encara que se les emporti el vent.
