Joan Tamayo Sala, advocat i activista pels Drets Humans
Vivim en una societat en què el ciutadà s’ha convertit en una cosa diminuta, inestable i volàtil. Som éssers fràgils i efímers, que juguem a sobreviure en un món, ja no “líquid”, com deia Zygmunt Bauman, sinó completament “gasós”. Tot el fet sòlid s’esvaeix a l’aire.
Els sistemes que semblaven sòlids s’esvaeixen a l’aire, però també els valors, les conviccions i els ideals que es creien resistents i inalterables al pas del temps es descomponen en l’atmosfera. L’únic que roman és el canvi permanent, el temps frenètic, en què no existeix el temps per viure sòlidament, conscientment.
La percepció que tenim en l’actualitat és que un món polític, social, econòmic, religiós, cultural, es desfà, però allò que emergeix és imprecís, caòtic, difícil de precisar, justament perquè està emergint. Els valors tradicionals es descomponen, les creences que havien sustentat els nostres avantpassats en els moments crítics de les seves vides s’esfumen i l’estructura social va cap a noves formes que mai s’havien percebut.
Per exemple, la nostra relació amb la natura s’està transformant a causa de la inacció i la falta d’ambició dels governs amb relació a la crisi climàtica, així com la creixent desigualtat i enriquiment de les grans fortunes i l’expansió d’un capitalisme verd, interessat i neocolonial. Com és que no estem permanentment mobilitzats, en defensa del planeta?
Ara que sembla que tornem a entrar en un nou cicle electoral. La veritat és que no acabem de deixar-lo mai (Parlament Basc, Parlament de Catalunya, Parlament Europeu). És bo i molt necessari fer una reflexió profunda i una proposta valenta.
Començant per recordar una cosa que hauria de ser òbvia: la democràcia no és solament una cita amb les urnes cada quatre anys, sinó un exercici continuat de responsabilitat, d’honestedat, de valentia, d’empatia, de compromís, de solidaritat, de dignitat…
Si acceptem com a premissa que aquesta democràcia (formal) anomenada “representativa” està en crisi total, és perquè s’ha allunyat de les essències de la democràcia radical.
La democràcia formal o tècnica és el que coneixem com a democràcia representativa i la democràcia com a sistema de valors és el que podríem denominar democràcia radical. Perquè, per exemple, algú s’atreviria a posar a sobre la taula, de forma desenvolupada, evidentment, quin sistema de valors demostra diàriament l’Ajuntament de Terrassa i els seus gestors polítics?
Una democràcia representativa que s’ha dedicat a limitar els drets humans amb l’excusa de salvaguardar-los, intentant destruir la mateixa democràcia amb l’excusa de defensar-la i a crear una nova forma d’estat com és l’estat d’excepció permanent. Com tenim a Terrassa el nivell de participació ciutadana? De molts col·lectius invisibles, en les decisions reals que els afecten… Sí, solucions formals, les que vulguis, però profundes i radicals no! No fos cas que es perdés el control del poder!
En definitiva, hi ha una democràcia representativa que pretén consolidar un règim social en què existeixen relacions de poder extremament desiguals, garantint a la part més forta la capacitat de controlar la vida i mitjans de vida dels més febles.
Aquestes mesures de menyspreu social, impulsades des de determinades democràcies representatives caduques, divideixen la societat i les ciutats en zones salvatges i zones civilitzades, imposen condicions despòtiques i deixen sense alternatives a les persones i col·lectius més vulnerabilitzats de les nostres societats, manipulen el sentiment d’inseguretat dels individus i dels grups, permeten que els “lobbys” empresarials tutelin els desenvolupaments normatius i que els mercats financers i la seva economia de casino estigui controlada per algunes agències.
A Terrassa se m’acudeixen algunes cosetes per il·lustrar-ho: com estem de segregació escolar? Perquè és evident que encara n’hi ha molta. O la inversió amb més recursos per uns Serveis Socials integrals i comunitaris… Quins poders fàctics hi ha darrere de la decisió del Quart Cinturó? Una decisió pròpia del concepte de “progrés” del segle XX, destructiu i extractivista.
Si aquestes formes de menyspreu han estat imposades i fomentades des d’una democràcia representativa, que ja no ens representa, la societat civil ha de reivindicar la democràcia radical per despullar una democràcia representativa opaca que busca principalment l’acumulació de poder i la patrimonialització de les institucions públiques.
Com estem de transparència a l’Ajuntament de Terrassa? Ja que una Comissió Ciutadana nomenada, simplement, per controlar-la i que s’ha fet fracassar des del poder, de forma indirecta, en diferents ocasions… O el distanciament cada cop més greu de l’Administració cap a la ciutadania (abús de la cita prèvia, l’excessiva burocratització…).
Arribats a aquest punt, el repte és definir i conceptualitzar aquesta democràcia radical, en un intent de transformar determinades realitats. Aquesta no pot ser més que una democràcia que sigui propera i que interactuï amb el sistema de valors inherent als drets humans.
Aquesta democràcia radical es podria manifestar, per exemple, en sis possibles dimensions:
1) una democràcia igualitària en què es faci efectiu viure en condicions de dignitat mitjançant, entre d’altres, el dret a la seguretat vital i el dret a la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilització; per què els fa tanta por als polítics el concepte de “seguretat vital” (un dret humà emergent, Monterrey 2007)?
2) una democràcia plural en què es garanteixi el respecte a la identitat individual i col·lectiva així com a la diversitat cultural.
3) una democràcia paritària en què cristal·litzi el dret a la igualtat, el dret de representació paritària i en què els valors dels drets humans reflecteixin les reivindicacions dels feminismes.
4) una democràcia participativa, que comporti poder implicar-se directament en els assumptes públics i que permeti gaudir d’una administració democràtica en tots els nivells de govern.
5) una democràcia solidària, en què s’impulsi un real desenvolupament econòmic, polític i social, en què es puguin dur a terme els drets humans.
6) una democràcia garantista: que faci realitat el dret al dret, el dret a la resistència i el dret a la democràcia i a la cultura democràtica.
Tots aquests aspirants que ocupen un lloc a les llistes electorals properes haurien de respondre a un test previ per veure si els que volen ocupar càrrecs de representació ciutadana estan disposats a fer realitat, des d’àmbits institucionals, totes les dimensions de la democràcia radical o, senzillament, el que els interessa és només el poder i pretenen implementar polítiques estàtiques i rígides que difícilment enfrontaran els diferents menyspreus socials existents i no aprofitaran els valors i el potencial d’emancipació i transformació social inherents als drets humans.
Si la democràcia representativa està en crisi, és perquè s’ha allunyat de les essències de la democràcia radical; massa vegades han ocupat les institucions representants d’una classe política que no creuen en el fet públic, malgrat estar obligats a gestionar-ho.
Si la democràcia representativa està en crisi, és perquè massa sovint molts càrrecs electes s’han dedicat a fer polítiques amb els drets humans en lloc de polítiques de drets humans i només han començat a reivindicar aquests drets quan la vulneració els ha afectat directament. Si la democràcia representativa està en crisi, és perquè no s’ha utilitzat tot el potencial de la democràcia radical i dels drets humans per transformar per dintre les institucions i per revertir les desigualtats i les injustícies.
Venen ara processos electorals en què podem posar a prova aquest test de democràcia radical que proposo per tal de desemmascarar aquelles opcions polítiques que, si triomfen, només aconseguiran fer més punyent encara l’esgotament, la crisi i la regressió de la democràcia… “representativa”.
Humanitzem la democràcia? La fem real?
