Victor Manuel Punzano
Recordo com a principis dels noranta, quan Barcelona vivia la gran transformació olímpica, viatjava recurrentment en el cotxe que el meu pare acabava de comprar en direcció a la capital.
Ho fèiem per aconseguir tota mena de souvenirs que l’organització li regalava. L’home, que era operari metal·lúrgic, treballava aleshores per a empreses que van construir el que avui coneixem com a anell olímpic. Muntat en un Mercedes Benz 190E, el meu progenitor conduïa entusiasta a la recerca de Cobis en tota mena de format perquè jo el col·leccionés.
Quan començàvem a endinsar-nos a la ciutat i s’albiraven nombroses vies ferroviàries, m’alertava amb una veu ronca de fumador de cigarrets negres marca REX, però que vocalitzava de manera tan contundent que les seves paraules van quedar gravades als meus timpans de per vida. “No fumis com faig jo i envolta’t de bons amics”, deia. M’assenyalava amb la mà el desaparegut poblat de Can Tunis com a advertiment. La imatge tètrica que travessava les meves pupil·les d’un nen de només 10 anys es convertia en un malson que vaig reviure moltes nits, però que era tan real com l’horror que s’hi vivia. Hi havia una multitud d’éssers, alguns inerts, que travessaven la carretera, des del cementiri de Montjuïc cap a la zona portuària plena de barraques. Anaven i venien a buscar la seva dosi. Reconec que a l’època, i una mica d’amagat, els meus amics i jo llogàvem pel·lícules de morts vivents, era la moda. Puc assegurar que sentia més terror (el cementiri hi ajudava, la veritat) albirant el sinuós recorregut d’aquells individus, que cada cop que era a les portes de Barcelona apareixien davant meu que qualsevol film, de fet, eren autèntics morts sortits d’ultratomba.
Eren anys d’heroïna, temps de destrucció familiar perquè qui queia a les seves urpes, el seu destí s’enfosquia, com ho fa una sepultura acabada de tapiar.
La preocupació del meu pare era més que lògica. Aquells que com jo ens hem criat als anys vuitanta i noranta sabran que amb prou feines podíem jugar als parcs sense risc de trobar-nos una xeringa usada, o el que era pitjor, un cos amb la corresponent agulla clavada. L’alarma era tan gran que un dels regals que llavors vaig rebre va ser un llibre en què va col·laborar la reina Sofia per a la fundació Enganxa’t a la vida, o potser aquest era el seu títol, no ho recordo bé. Hi ha una pregunta que ara m’assalta i vull compartir. Són temps feliçment oblidats? Alguns diran que sí, els més puristes en tot cas, però la veritat és que l’heroïna, droga marginal com la que més, ha anat evolucionant fins als nostres dies com si es tractés d’un deixeble de Darwin per adaptar-se a les noves generacions en una altra configuració. La premsa s’ha ocupat molt de visualitzar el drama del Fentanil als EUA, on una altra torba de zombis arrasa els carrers. Però què hi ha del nostre país?
Perdoneu-me per continuar amb històries personals, però qui té un familiar o amic sumit en la drogoaddicció entendrà el que a continuació relataré.
Per a la droga no hi ha estrats socials, ni es tracta de ser fort o feble, tampoc del tipus d’addicció, perquè és el derroter de la vida el que fa que cadascú de nosaltres escollim en un moment determinat provar-les, qui digui que mai les ha tingut a prop menteix. Però, de fet, les famílies desestructurades, la vulnerabilitat social i els mecanismes de protecció que abasten els individus hi tenen molt a dir.
Quants són els nens tutelats per l’administració que hi sucumbeixen, a quins barris hi ha més o menys incidència? Fills de pares alcohòlics i drogoaddictes que no tenen una xarxa familiar sòlida, sense suport, sense paràmetres de protecció, en definitiva, sense afecte ni amor busquen una via d’escapament a l’addicció. Els problemes de salut mental també fan efecte. Són éssers rebels al sistema, perquè el sistema no els representa. Aquestes últimes setmanes per desgràcia he après molt de drogues i m’autolamento, però no del seu aprenentatge en si, sinó del fet que com a societat hi fem poc o res.
Qui viu immers en la droga viu diàriament situacions que no apareixen mai a titulars de premsa més que per advertir estadísticament del consum, informar de detencions policials o fets luctuosos relacionats amb ella.
He vist, com mai ho vaig fer, com nois de tot just vint anys creuen viure al paradís del gàngster i retroalimenten, això sí, sense saber-ho, la seva desgràcia amb altres que consideren col·legues. Mentrestant, les seves vides s’esvaeixen en benefici dels veritables amos de la droga. Els seus ídols solen ser uns músics que amb les seves cançons i videoclips transgressors reviuen tota la seva existència, de fet, la seva subsistència.
Quan mires un d’aquests xavals fixament als ulls només flueix tristesa i odi, i el temor que pretenen infondre’t es converteix en una cosa semblant a la llàstima. Ansien sortir, però no poden, o el que és pitjor, no volen, el seu cercle ho impedeix. Com ja he dit, tot es retroalimenta i per a malament com si estiguéssim parlant d’un còctel explosiu; drogues, delictes, sistema judicial i penitenciari.
He après que no només hi ha drogues toves i dures, sinó que n’hi ha més enllà del disseny, farmacèutiques. Tan pròpies com aquella tendència que a principis de segle va assaltar sobretot Sud-amèrica, la cola. Esnifar-ho col·locava fàcilment molts nens, eren llavors presa fàcil d’éssers sinistres que sense ànima s’aprofitaven per satisfer els seus instints més bàsics.
El rivotril és avui juntament amb la codeïna i els seus derivats les drogues farmacèutiques predilectes. Algunes es barregen amb refrescos, d’altres a manera de xarop es prenen a grans dosis, fins i tot en botellots juntament amb alcohol. La finalitat última és provocar estats de sopor i somnolència que fan que l’individu s’oblidi de tot allò que l’envolta, de qualsevol problema i faci el mateix amb la seva vida. Francament, crec que no existeix un control real sobre aquests fàrmacs per dosificar-ne el bon ús i si n’hi ha, és pràcticament nul.
Molts diran que la responsabilitat sobre drogar-se o no recau en l’individu i la seva decisió personal i, de fet, tenen raó. Però també hi ha una responsabilitat institucional sobre els mecanismes que haurien d’evitar que centenars de vides d’adolescents i joves desemboquin al no-res. Crec molt probable que algunes ONG són més conscients del seriós problema que ens pertoca que els mateixos serveis socials, massa burocratitzats i alhora distants. No parlarem ja dels responsables polítics que esdevenen, com sempre, un altre problema afegit.
Els joves mereixen i necessiten proximitat, comprensió i ajuda. Qui cau a la drogoaddicció evidentment ha de tenir voluntat d’escapament. Però també han d’aparèixer més mecanismes i recursos que puguin abordar el dilema ètic. El consum de drogues il·legals entre els joves continua augmentant, derivats cannàbics, cocaïna, farmacèutics, la seva casuística no es pot explicar per un únic factor de voluntarietat. Els centres de desintoxicació són un altre factor de desigualtat. La xarxa d’institucions públiques que s’hi dediquen és deficient per ella mateixa i el recurs econòmic fomenta la divergència.
A l’autobús que fa la ruta de les drogues o posem entre tots una parada obligatòria a la vida o l’última estació constituirà el nínxol de la sisena planta destinat a la beneficència. Però a qui li importa.
