Soc d’aquelles persones que es poden quedar enganxats mirant un documental que han trobat fent zàping. L’altre dia em va passar amb “El hip hop contra el poder”, que s’emet a Movistar+.
”El hip hop contra el poder” explica la història de lluita i injustícies de l’Amèrica negra. Estrelles del rap, entre elles Chuck D com a narrador, relaten dues històries de manera paral·lela: l’auge del rap i la seva influència a la història dels Estats Units.
Potser va ser el meu amor per Nova York, que vaig visitar l’any 1996, potser va ser la meva atracció per l’estètica dels vuitanta i noranta. En tot cas, vaig passar tot el dissabte mirant quatre episodis que recorren més de cinc dècades del Bronx, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Al documental queda palès com el hip-hop, des dels seus orígens, ha protestat contra les injustícies i plantat cara al poder. Una forma d’art que ha servit, a més, com a eina per revolucionar la societat i per empoderar la comunitat negra.
Sincerament, no soc aficionat al hip-hop. No és un estil de música que senti habitualment. Però sí que és cert que tal com explicava la seva influència en l’entorn em resultava molt interessant.
Però el que em va cridar l’atenció van ser les imatges del Bronx durant els anys vuitanta. La pobresa, la manca de futur dels joves, el consum i el tràfic de drogues –el crack–, l’aparició i la lluita de les bandes dibuixaven un barri degradat i en una batalla diària per sobreviure. Les imatges recollien els edificis derruïts on vivia aquesta comunitat, i amb els carrers plens de brutícia i grafits semblaven les d’una guerra. I és que hi havia total impunitat. En una Nova York enfonsada econòmicament, la policia no arribava a aquestes zones. Per tant, el vandalisme i la delinqüència no es castigaven.
En aquest punt, es feia referència a la teoria de les finestres trencades, que va ser introduïda en un article del 1982 pels científics socials Q. Wilson i George L. Kelling. Va ser popularitzada la dècada dels noranta pel comissari de la policia de Nova York William Bratton i l’alcalde Giuliani. Es tractava d’arreglar els problemes quan encara són petits. Reparar les finestres trencades en un període curt, diguem un dia o una setmana, i la tendència és que serà menys probable que els vàndals trenquin més finestres o facin més danys.
El problema és que això va condemnar molts joves afroamericans encara més. Per petits delictes es passaven molts anys a la presó i això truncava el seu futur per sempre. La indignació per aquesta situació va ser la base per a cançons mítiques com “Fight the power”, de Public Enemy.
I com passa sovint amb documentals, la reflexió arriba després: com es pot posar fi a la percepció d’inseguretat d’una ciutat (pensant en Terrassa)? D’una banda, amb més policia. Una resposta que ja reconeixia el mateix conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, dissabte en una entrevista al Diari de Terrassa. Però també lluitant contra la pobresa. Oferint mecanismes perquè les persones que delinqueixin no estiguin marginades de la societat, que tinguin accés a l’habitatge, a una feina, a l’educació, a la sanitat… I no ens oblidem de la importància de l’urbanisme en aquest àmbit. Tenir una ciutat endreçada, ordenada, neta… genera seguretat.
I aquesta és la manera d’aïllar les postures racistes de l’extrema dreta i les “fake news” que amb mentides i mitges veritats volen fer creure al ciutadà fets que les dades i la història desmenteixen.
