Joan Roma i Cunill
Quan parlo de solitud al món rural, em refereixo a la solitud no volguda, no buscada ni desitjada.
És una nova realitat que està produint greus efectes sobre els qui la pateixen, normalment persones grans, moltes a títol individual. En els darrers anys, per informes de tècniques socials, regidors/es d’afers socials i àrees d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions dedicades a aquests sectors, es van coneixent les problemàtiques i les seves conseqüències. I és que la vida rural com l’havíem conegut ha canviat radicalment en no gaires anys.
Molta gent de pagès ha vist desaparèixer “la gran família” que vivia en una mateixa casa. Era habitual trobar-hi tres generacions en estreta i completa convivència. Això és cosa del passat i moltes cases de pagès han quedat buides o mig buides, amb tot el que comporta per als que encara hi viuen. Si repassem uns quants pobles com a mostra, veurem com hi ha vuit, deu o dotze cases amb una sola persona. Sol ser gran i moltes vegades sense facilitats de mobilitat o, en tot cas, molt reduïda per dependre d’algun veí o d’algú del poble per raó d’amistat o de familiaritat.
Aquesta situació de dependència d’altres suposa una limitació greu de contacte amb altres persones i d’interactuar de forma habitual. La conseqüència és un progressiu tancament a casa, amb falta d’estímuls per sortir i tenir un mínim d’activitat social. Això produeix efectes greus sobre la salut física i mental, que si no són tractats degudament comportaran problemes immediats. I és que en pocs anys hem passat de les grans famílies a famílies cada vegada més reduïdes. I de tenir una vida social mínima i contínua a pràcticament anul·lar-la. Abans, tots els diumenges servien per anar a missa com a excusa religiosa, però alhora social, on tothom es trobava, informava i rebia novetats sobre l’entorn.
Altres esdeveniments, motivats per batejos, primeres comunions, funerals, festes de la patrona o del poble, parròquia o nucli, permetien trencar l’aïllament i aportar nova vida, a la rutina diària. Si algú estava malalt, venia el metge a casa, o la infermera, llevadora, o el veterinari pels problemes dels animals. Tot això suposava contactes i novetats, que pràcticament s’han perdut en un parell de decennis. Aquesta reducció dràstica de contacte social alguns ajuntaments l’han suplert mitjançant activitats destinades a la gent gran. S’han fet passos molt importants, amb ajuts de la Diputació de Barcelona, i de les associacions de la gent gran. Però no n’hi ha prou, perquè queda gent al marge, sigui per falta de transport o per tancament personal.
S’han d’implementar noves fórmules i destinar molts més recursos tècnics i humans per trencar l’aïllament i foragitar casos de consum excessiu de medicaments o caigudes en l’alcoholisme. Aconseguir ni que sigui un taller, una trobada, una conversa setmanal, en grup, pot suposar un abans i un després en el trencament de l’aïllament i el retorn a una normalitat indispensable. Que no estiguem parlant de desenes de milers de casos no vol dir que no tinguem un important repte a resoldre. Em consten estudis, enquestes i propostes de la Diputació de Barcelona per ampliar serveis destinats als pobles petits, i concretament a detectar i facilitar sortides adequades contra la solitud no volguda.
