Josep Ballbè i Urrit
Vull cridar l’atenció de la gent. Per això justament acabo de triar un títol llampant, que esdevé un joc de paraules.
No és la primera vegada que en parlo. I, si l’Ajuntament no capgira la situació notòriament, els avanço que no serà la darrera. Ja sé que hi ha una ordenança municipal de mobilitat. Fixa unes normes per regular/garantir la convivència entre les diferents modalitats de transport a la ciutat i els vianants. Ara bé, gosaria parlar de desídia o vista grossa per part de la policia municipal. Gairebé mai no se’ls veu patrullar pels carrers de Sant Pere i de la Font Vella. Ambdós tenen senyals de prohibició per a les bicicletes i els anomenats vehicles VMP (de mobilitat personal)… mentre que alguns eixelebrats hi campen a tort i a dret impunement.
Fent un preludi històric, trobem aquests artefactes per primer cop a l’època napoleònica (1769-1821). L’any 1817, l’inventor alemany Karl von Drais de Sauerbrun en patentà un, de propulsió humana. Val a dir, però, que la finalitat només s’orientava al pur entreteniment. Per contra, els primers que duien motor arribaven un segle més tard, com les motocicletes i els cotxes. L’any 1917, un inventor nord-americà, Arthur H.C. Gibson, va crear l’Autoped. Un enginy que es movia amb rodes de 30 centímetres i un motor de 155 centímetres cúbics. Podia assolir velocitats de fins a 50 quilòmetres/hora… Al cap d’uns sis anys, es deixava de fabricar, a causa de la poca demanda.
Durant el període d’entreguerres, sorgiren nous models. Tant a una banda com a l’altra banda de l’oceà Atlàntic, propulsats a combustió o amb electricitat. Tampoc no van arribar a tenir el mateix èxit comercial –per exemple– que cotxes, motos i camions. Entre altres causes, molt probablement perquè no estaven pensats per a carreteres i carrers bonyeguts. Les rodes petites, l’orografia geperuda de força vies, els forts desnivells, un pes excessiu i les llambordes podien arribar a malmetre indistintament tant el conductor com el vehicle.
En certa manera, i salvant les distàncies, podrem convenir que la Vespa i la Lambretta italianes van significar la fusió perfecta entre patí i moto clàssica. Ací ja estem parlant de la dècada del 1950. D’aleshores ençà, és evident que l’asfalt i les voreres van permetre uns carrers més practicables.
Posat a cloure aquest meu escrit, tan sols requereixo al nostre consistori moltíssima més atenció en aquesta temàtica. Concretament, m’adreço d’una manera especial a la regidora de Seguretat Viària, Patrícia Reche Martínez. Seria massa fort haver de córrer i prendre mesures dràstiques arran d’algun ensurt greu. De moment, fa un any –després d’una consulta popular– que la ciutat de París ha prohibit taxativament l’ús dels patinets de lloguer. Sense pretendre dramatitzar les coses molt més enllà de la realitat, exigeixo més mà dura i sancions exemplars contra els incívics. Val la pena que l’Ajuntament recordi aquell eslògan que va patentar fa uns anys: “Terrassa, ciutat de les persones”.
Siguem clars, transparents i nets. Tota la resta ho podríem titllar de brutícia i xerrameca barata. O no?
