Salvador Cardús i Ros
Trobo que seria un greu error dedicar noms de carrers a personatges estrafolaris que no han aportat res d’especial a la ciutat i la memòria dels quals no va més enllà dels pocs que en van veure l’extravagància.
Des del meu punt de vista, que Terrassa dediqués algun carrer a personatges com l’anomenat Matraca o a la Molinillos –com sembla que s’ha proposat a la crida que va fer el Diari– seria un exercici de frivolitat i, sobretot, d’un populisme ja caducat abans d’arribar a figurar en una placa de carrer. Quina mena de referents serien per a les generacions futures? Què diria la placa en qüestió: “Feia molinets de vent de paper i escopia qui no n’hi comprava”? “Era una persona excèntrica”? Com a ocurrències, està bé. Seriosament, és una ximpleria.
Una altra cosa ben diferent seria dedicar futurs noms de carrer a persones que realment han deixat un llegat perenne i una memòria que serveixi de referent per a generacions futures. Un artista com Floreal Soriguera o inventors com Lluís Ferré o Joan Gunfaus, d’acord. O com ja vaig suggerir fa unes setmanes, tindria molt de sentit tenir un record –podria ser col·lectiu– als capellans “rojos” que van venir a treballar als nous barris terrassencs d’immigració els anys seixanta i setanta. O recordar aquells que, en ple franquisme, van aconseguir que la ciutat no perdés la memòria de la seva catalanitat, com van ser els germans Joaquim i Oriol Badia, en Jaume Canyameres, en Raimon Escudé, en Salvador Alavedra, i tants altres.
No cal dir-ho –o bé, és un escàndol haver-ho de dir–, seria de justícia dedicar un bon carrer a l’historiador Francesc Torrella i Niubó. Ningú no li pot discutir la dedicació a la ciutat, amb investigacions i publicacions de primer nivell, però també amb una intensa activitat organitzadora en el terreny de la cultura el general. I, molt especialment, amb la seva iniciativa –tan mal compresa d’entrada– d’impulsar la creació del Centre Cultural de Caixa de Terrassa, ara LaFACT. El context polític dels anys del seu compromís amb la ciutat podrien haver creat alguna incomoditat, però el balanç de la seva contribució positiva és indiscutible.
Un nomenclàtor és una declaració de principis i és lògic que cada època deixi marques d’allò que van ser els seus referents culturals. Com també ja he sostingut en aquestes pàgines, soc poc partidari de voler esborrar aquestes marques temporals que, agradin o no, han forjat la ciutat que ara tenim. Fins i tot les que mostren un passat –i un present– de “colonització” espanyola. Hi hauria algunes excepcions, simplement perquè no tenen gran cosa a veure amb nosaltres. Per exemple, cal que hi hagi un carrer dedicat al General Milans del Bosch (que vull pensar que es tracta del Joaquín nascut a Mallorca, i no del Jaime d’ingrata memòria pel seu paper el 23F del 1981)?
En tot cas, a l’hora de fer una revisió a fons del nomenclàtor i ampliar-lo, jo proposaria tres criteris bàsics. Primer, no aprofitar-ho per passar comptes amb el passat o per amagar-lo, més enllà de resoldre alguna anomalia clara i extrema. Segon, evitar temptacions populistes de perspectiva curta, que dibuixarien el nostre present com un temps de frivolitat (ni que ho sigui una mica o força…). I tercer: pensar bé quin és el passat recent que es vol homenatjar –el més honorable, el més sòlid, el més exemplar, el més compartit– per fonamentar millor el present i el futur de la ciutat que està en construcció.
