Txetxu Sanz
Recentment, es va fer públic que Terrassa era la ciutat més contaminada de Catalunya després de Barcelona.
Davant l’aplicació d’un urbanisme tàctic mal dissenyat que pretenia donar més protagonisme al vianant en detriment del cotxe, Ballart i els seus socis han optat per crear més zones d’aparcament, cosa que implica, necessàriament, més circulació de cotxes. Mesures contradictòries que estan consolidant la sensació de desgovern i manca de lideratge municipal. Podem negar que els canvis circulatoris i els embussos que es produeixen no agreugin la contaminació? O que no tenir una bona xarxa de transport públic afavoreix el transport privat?
Els anys seixanta i setanta, tenir un cotxe representava la “llibertat”. Hom podia agafar el vehicle i decidir en aquell moment on volia anar. Però en realitat traslladàvem la nostra presó al vehicle: més despeses, manca d’aparcament, caravanes, pagament de peatges… Però, sobretot, contaminàvem un aire que a poc a poc, sense fer soroll, ens va matant i, el pitjor de tot, no acceptem renúncies per millorar-ne la qualitat.
He estat en alguns debats en què es proposaven millores en la circulació com poden ser els pàrquings dissuasius a les proximitats del transport públic; la definició de rutes alternatives per generar trajectes més ràpids, però sobretot menys perjudicials. I, amb més motiu, projectes de recuperació de zones de vianants i increment de zones verdes que ens tornin aire net per respirar.
Un dels debats va ser una reflexió sobre els talls del trànsit a diferents vies de la ciutat durant la pandèmia.
Personalment, tinc molt clar que hem de canviar les nostres ciutats i la nostra mobilitat. La contaminació silenciosa i assassina s’alimenta de la nostra manca d’acció i el nostre rebuig a canviar els nostres hàbits. Per tant, es fa evident saber què és el més important i quina ha de ser l’estratègia per arribar a aquest objectiu com més aviat millor, encara que hi pugui haver cert rebuig veïnal.
Tenint clar allò important i la seva urgència, només cal buscar el màxim consens perquè, per a aquest tipus d’accions, cal un ampli compromís polític. No és un tema de partits ni d’institucions, es tracta d’eliminar qualsevol mena d’excuses i cal treballar aquest consens, deixar la improvisació i planificar la feina per fer de l’escolta activa un valor del resultat. Hem de ser assertius, però sense renunciar a prendre decisions, per això la necessitat d’un lideratge ara perdut.
I encara que efectivament combrego amb la necessitat de reduir l’espai per als vehicles, també crec en la planificació i en la necessitat d’abordar els nostres objectius conscients de la realitat de Terrassa. No es poden eliminar zones d’aparcament sense facilitar alternatives, sense millorar el transport públic, sense facilitar la mobilitat sostenible, sense invertir diners i esforços.
No cal que Europa ens hi obligui, però nosaltres comencem a treballar ara el nostre futur.
